Abel Iglesias (2022)

Abel Iglesias, "This is part of something else", 2022

Alguna cosa més? Una màquina. Quina màquina? Un conjunt d’enllaços: hipertext. Una màquina en constant revisió del seu operaisme i redefinició de les seues funcions. Màquina de guerra, màquina de performativitat, màquina d’afectes i màquina d’alentiment. Abel Iglesias acobla, nomena i desconstrueix la seua producció, basa aquesta en un conjunt de peces o nodes significants. Deriva, imaginari urbà, trets, estètiques cute i música bakala. This is part of something else és el resultat de la formalització d’aquest artefacte en expansió. Les obres següents, realitzades entre 2018 i 2022, han de comprendre’s com a engranatges d’aquesta màquina, que continuen i s’adhereixen a aquest entramat. Una espècie d’exploració formal i ampliació conceptual, on les conclusions prèviament abordades estan constantment posades en discussió.

This is part of something else és la xarxa d’enllaços teixits per Iglesias al llarg de la seua producció, assumint un concepte de creació artística hipertextual, en el qual cada peça interactua formalment o conceptualment amb la resta, fent funcionar «alguna cosa més». L’obra d’Iglesias ha desenvolupat en els últims anys un canvi en les seues maneres de fer, transforma una obra de gran grandària, hipervisual i performativa a recórrer, que adquireix una major significació en la seua descontextualització i es relaciona directament amb la seua pràctica en el context urbà, en un procés reflexiu ple de referències a la cultura popular, música synth-pop i maquinera, dibuixos naïf i tècniques chop and screw. Les referències al grafit es converteixen en metàfores, una espècie d’ull voyeur seleccionador que relaciona les imatges que extrau dels seus recorreguts, relacionant-los amb processos de reflexió i dialèctiques visuals.

Aquesta primera part del treball d’Iglesias es caracteritza també per un component formal espectacular, en què la consciència sobre l’elecció, grandària i pes del material influencien directament l’obra. Enter the Gap, Neogarabato i The Cube formen part d’una mateixa sèrie en la qual l’experiència de l’obra es genera en la seua troballa o recorregut en un espai descontextualitzat, com una estació provisional del metro de València en estat de construcció. Un acostament a gran escala cap a una continuïtat, en el cas d’Enter the Gap i Neogarabato, de les pràctiques performatives adquirides mitjançant el grafit.

Les peces següents corresponen al desenvolupament teòric d’Iglesias, compost per No home, Hello Sad World, Lelo Boy, No home 2, Todays Kids i Cop Killer. Aquestes segueixen un diàleg conceptual, en el qual interfereixen lectures i posicionaments, a vegades contraris, als conceptes de llar i fantasma (haunted) i els processos de subjectivació, en relació amb imatges populars dels anys 90. Una espècie de nova narrativa generacional.

Aquesta màquina no és funcional, és un compost de nodes alentits, processos accelerats modulats i notes sostingudes que s’entrellacen. Iglesias planteja i altera un fil musical sobre un imaginari cute, fils que convergeixen i es fusionen. Una espècie de bricolatge deleuzià, on estudia les xarxes de relacions, processos i interconnexions entre els fenòmens dins dels quals ell mateix se situa. No home 2 recull l’escenari quotidià impracticable de No home, per a generar un gir crític davant un estat precari, assumeix la fragilitat contemporània i esbossa diferents definicions del concepte de llibertat, a partir de la interpretació musical sota un mix de Chirie Vegas, Pont Aeri, Gigi D’Agostino i Los Chichos en una instal·lació fantasmagòricament alegre. Un dels recursos fonamentals per a comprendre l’obra d’Iglesias és la connexió lingüística que genera mitjançant l’ús de citacions, aquest sistema dialoga entre engranatges, dins i fora de la peça: Chirie Vegas, John Maus, Molly Nilsson, Sailor Moon, pistoles, trets, tags, cotxes, velocitat, Puzzle, música màquina, escenaris de balls loopeados per a futurs perduts. Expressions grotesques i irreverències, antítesis i jocs visuals multimedials, Todays Kids enllaça la desesperació del chop and screw de Bloques en No home 2 i el “fuck you” de Lelo Boy cita a Hello Sad World, un filtre de realitat augmentada on una pistola dispara diferents propostes pictòriques d’Iglesias.

Iglesias posa a funcionar la seua màquina de desterritorialització per mitjà de la sàtira i la ironia. Condemnat a viure en una representació de la nostàlgia, dona vida al record. Els bafles d’un cotxe en el pàrquing d’una discoteca a les 8 del matí. Un record que ha trencat relació entre la història i la memòria. Engranatges que formen engranatges.