Ofici

Una persona que té ofici té una habilitat extraordinària: exerceix un mestratge.

Antigament, els oficis s’aprenien en la praxi d’un taller en el qual un mestre transmetia el que sabia als seus deixebles o aprenents. Ara com ara, l’aprenentatge d’un ofici es duu a terme de diferents maneres, en tot cas, si la persona que s’ensinistra en aquesta disciplina és autodidacta, tal vegada se sorprén en sentir dir, que a les escoles i en algunes universitats, també s’aprenen oficis.

Ens trobem davant un pintor d’ofici, format en els preceptes i cànons clàssics que van precedir a la cultura visual actual (desbordant de possibilitats, hereva de la imatge analògica i seduïda per la digital). Adrià Miko se situa com a artista plàstic vinculat a la pintura, a desgrat de tot. Dels seus primers retrats, destacaria la meravellosa trobada que va fer fa molts anys, amb la bellesa encarnada en la pell de la seua mare, portant el terme realista a un meravellós exemple: ric en matisos de color i llum, va dotar la figura estimada d’expressió i vitalitat, en taques de color depositades amb subtilesa… amb mestratge. En aquella època, es representava a si mateix, en la seua faceta més grotesca, bruta i animal, desafiant els límits dels cànons establits, amb actituds provocadores portades al límit. M’aventure a afirmar, que aquestes dues facetes, continuen latents en el treball que tants anys després desenvolupa com a pintor.

Admire com es despulla de la quantitat de prejudicis, llastos i lligams que no li hagueren permés definir un estil propi per a exercir la seua llibertat com a professional de l’art i sobretot com a artista. Situada davant dels seus llenços, siga com siga la grandària, m’enfronte a l’imaginari d’un pintor jove però madur, lliure i valent; a una pintura fresca, plena d’energia, suggeridora, atrevida… quasi desbordant, provocadora i ferma. Tot sembla fàcil encara que no ho siga, encara que el camí conductor fins a aquest lloc en el qual ens trobem, estiguera plagat d’incerteses, decisions molt concretes, opcions definides i reptes inconfessables.

Coses divertides

Dirigisc la mirada cap arrere, un poc bolcada cap a la dreta i veig tota una col·lecció de dones representades amb delicadesa, sensibilitat i sensualitat malgrat la simplicitat de les formes i l’atreviment en l’ús del color. Dones en la seua faceta més natural i desenfadada, prop de l’aigua, o simplement amb botes de goma, emmarcades en escenaris lúdics. Entre elles, un jove amb el seu flotador… quant menys curiós. Cadascuna d’aquestes figures és autònoma i protagonista del seu llenç.

Una d’elles, m’acosta a un grup d’animals que trobaré més endavant… un poc més a la dreta. És una dona amb cua, una cua roja i punxeguda combinat amb unes ales blanques; tots dos elements impropis en un cos humà. Tot aquest panorama pictòric em revela una mirada atrevida i intel·ligent i alhora, de tarannà desenfadat. Si li haguera preguntat en aquest moment a l’artífex, tal vegada m’haguera contestat: «només vull fer coses divertides». Continue el meu recorregut contagiada per la fascinació de tota una col·lecció d’animals, que semblen voler escapar del seu llenç i em ve al capdavant la Ménagerie de la cort francesa el 1668, l’any de l’animal: quant haurien donat a parlar aquests animals evocats entre els partidaris d’Aristòtil i els de Descartes!
Per moments, veig ànimes amagades darrere d’àmplies pinzellades, d’arremolinats cossos o de retrats de feres quasi humanitzades i de sobte, em veig arrossegada per l’energia del moviment que confereixen aquests animals, quasi màquines, congelats en llenços perquè puguem apreciar la complexitat del seu gest.
Aquestes criatures reflecteixen i provoquen alhora fascinació: algunes dibuixen fins i tot somriures en espectadors de diversa índole.

Ensopegada veloç

Era una xiqueta i li vaig preguntar:
—Què vols ser de major?
—Amazona, m’agraden els cavalls.

Els cavalls agraden, va afirmar Adrià Miko i pense que tenia raó.

Entre totes les feres, aquesta es deixa domesticar (no sense dificultat), sense perdre la seua gràcia, harmonia i bellesa. Les seues potes es mostren esveltes i gràcils i les seues crineres i la seua cua pentinen moviments. Hi ha una certa coqueteria que es transforma en vitalitat com més desbocada és la velocitat a la qual galopen. Saber si s’eleven del sòl amb les seues quatre potes o no, va quedar resolt el 1873 en l’obra de Muybridge i ara, davant aquesta sèrie de pintures, revelada la gesta, s’intenta entendre el recorregut impossible de quatre potes que recorden el cos de la cobra, la cua del tigre o la d’altres feres abans imaginades per Adrià. Cavalls veloços, poderosos, exultants; desbordant el seu propi espai pictòric convertit en una caixa de manera abrupta i generant alhora, una ensopegada veloç. Quina contradicció: una sorpresa gens dramàtica sinó més aviat divertida una vegada més.

M’agraden els cavalls, els cavalls també agraden.