Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Agustín Serisuelo (2017)

Statement

La interpretació experiencial del territori és la motivació que estructura la meua pràctica artística, amb un marcat interés per l’entorn més immediat i les seues connotacions com a element vertebrador d’identitat social. Per a això, resulta fonamental establir punts de connexió amb el lloc, per la qual cosa es necessiten llargues jornades de treball de camp en les quals experimentar en primera persona el territori. Una acció que ens allunya del fet contemplatiu i distant del paisatge i li aporta connotacions romàntiques per a endinsar-nos en una experimentació més visceral a fi d’apoderar-nos del lloc i esdevenir, per tant, una forma d’habitar-lo mitjançant la pràctica artística.

Enfoquem l’atenció sobre llocs, construccions i elements de connotacions arquitectòniques, entenent l’aspecte arquitectònic com a senyal d’identitat social i cultural. Restes, ruïnes i empremtes que transformen i modifiquen el paisatge de marcat caràcter antropològic per a la investigació i transfereixen connotacions historicistes al lloc anònim.

Viure, rehabitar i visibilitzar el lloc són els objectius principals del procés d’investigació de caràcter fotoescultòric, en què la imatge fotogràfica és entesa com a eina processual per a analitzar un territori que transita de l’aspecte natural a l’artificial. Reflexió sobre el paisatge com a construcció cultural, entés com a aglomerat de múltiples capes de memòria que construeixen la seua identitat. Qüestionem el paisatge com a veritat imposada per a entendre’l com a construcció cultural i, per tant, artificial, com a amalgama de múltiples capes temporals provocades per l’acció de l’home i que transformen la seua capa superficial i, per tant, l’aparença del lloc.

Encara que també un marcat interés pel procés invers, quan la naturalesa s’apodera de la construcció abandonada i crea una simbiosi entre la dimensió innata i la construïda.

Aquest discurs conceptual és sotmés a un procés plàstic utilitzant la representació fotogràfica del paisatge com a document i, al seu torn, matèria, una metodologia de treball que marca el punt de partida de la investigació plàstica. La fotografia es converteix en element de documentació, encara que discernint de la representació formal del paisatge i interessats per una interpretació fragmentada i per la posterior reconstrucció escultòrica, evidenciat així l’objecte artístic com a artefacte de reflexió compost per múltiples capes de lectura. Aquest procés aporta una experiència molt més pròxima en transitar el lloc, la qual cosa denota una major preocupació per l’experiència on el trànsit i el procés estan per damunt de la contemplació estètica i distant del territori.

En el procés creatiu, l’aspecte fotogràfic és qüestionat i encara més la seua ontologia digital, basada en la seua mateixa desmaterialització i la seua reproductivitat immediata, que transvasa el caire mecànic per a situar-se en la dimensió virtual i, per tant, immaterial en essència. Des de la pràctica artística es pretén transferir l’ordre preestablert actual per a treballar la imatge com a matèria, forma i objecte per mitjà del llenguatge i del procés escultòric. D’aquesta manera, es qüestiona l’aparença i
la superfície de l’aspecte fotogràfic, alterant la seua percepció per la utilització de suports rígids com a base per a la impressió fotogràfica.

Materials com la fusta industrial que aporten la seua pròpia textura i personalitat a una imatge impresa que s’acosta a l’aspecte gràfic, que no a la seua naturalesa fotogràfica; per tant, més pròxim a la interpretació que a la representació. Tot això amb la finalitat de construir un objecte únic com a resultat de l’experiència i experimentació fotogràfica, per la qual cosa intentem transvasar la immaterialitat i la hipervisualitat actual en la fotografia, cap a una concepció més romàntica sobre l’objecte artístic únic i irreproduïble.

L’estratègia més utilitzada és la fragmentació i posterior reconstrucció a manera de collage tridimensional, la fragmentació del paisatge és una metodologia que es troba empírica de la fotografia, atés que l’enquadrament significa la selecció intencionada de la realitat. Però quan repetim aquest acte de forma metòdica, aconseguim una forma d’interpretació del lloc on fem un paral·lelisme entre el gest fotogràfic i l’acte empíric de la mirada, on l’ull descompon l’entorn que percebem en detalls i fragments que són reconstruïts de forma innata en el nostre cervell, i ens fan percebre l’espai en la seua totalitat. Un gest utilitzat de forma analítica i, al seu torn, amb una càrrega experiencial que, mitjançant el recorregut visual, situa de forma activa l’espectador en el lloc.

Agustín Serisuelo