Del 6 d'abril al 15 de juny de 2024

De dijous a divendres de 18 a 20 h.

Dissabte d'11 a 13 h i de 18 a 20 h.

Festius tancat excepte el 17 de maig.


INAUGURACIÓ: DISSABTE 6 D'ABRIL 12 H.

El Convent, Espai d'art, Carrer Hospital, 5. Vila–real, Castelló.

Alejandro Ocaña (2023)

Aquell dia en què vaig fer cinc anys i em van caure totes les dents

Tinc cinc anys. Soc davant de la tele berenant mentre mire aquella sèrie de dibuixos animats que fan a les vesprades protagonitzada per un conillet blanc. M’encanta aquesta sèrie. És la meua preferida. El que més m’agrada de la sèrie és la cançó dels títols d’inici. Sempre la cante a tot arreu. La cante a l’escola, la cante a la banyera, la cante mentre la meua mare em fa el sopar o mentre el meu pare em nuga les sabates. Just en el moment en què s’acaba el programa piquen al timbre. Són els meus amics de l’escola. Em diuen que baixe, que han trobat un lloc que he de veure. Em porten a un prat verd que hi ha als afores de la ciutat, tot cobert de flors i de pinyates gegants. Sembla una festa. O ben bé, una festa que ja ha acabat. Una festa abandonada on ja no hi ha ningú. L’única cosa que hi ha són restes de pastís per terra i el confeti i els caramels de les pinyates. No sabem qui estava aquí abans. No sabem perquè feien aquesta festa, però ens dona igual. És una festa i ja ens va bé.

L’univers d’Alejandro Ocaña (Vila-real, 1999) es pot relacionar amb el concepte d’unheimlich o uncanny, molt vigents en l’actualitat artística. En aquest sentit, sovint transita en un espai entre el que és conegut i el desconegut, entre el que és humà i el que no ho és, generant d’aquesta manera un desconfort en l’espectador. Exemples molt clars d’açò els observem en objectes com robots humanoides, nines, o altres coses que ens resulten familiars, però que, en observar-les de prop, veiem que quelcom no funciona com hauria de funcionar, que no és tan conegut o tan humà com pareixia. En la literatura, tot sovint l’unheimlich es presenta en fenòmens com els doppelgänger, els fantasmes, els germans bessons, personalitats múltiples i altres variacions del tema del desdoblament de l’ego. Segons Lacan, l’estrany ens situa «en el camp on no sabem distingir entre el dolent i el bo, el plaer del disgust», resultant en una ansietat irreductible.

En l’obra d’Alejandro aquest estil s’observa a través d’una fusió del que és infantil amb el que és pertorbador. Per a aconseguir aquesta fusió, empra la idea de la manualitat com a base per a les seues produccions, i fa servir pràctiques i materials relacionats amb la infantesa i el joc; els dona, però, un tint obscur, els trasllada a un lloc cutre i trash, que és desagradable de veure, estrany, i que fins i tot fa una mica de por. Alejandro ens presenta formes i figures que temptegen allò creepy o esgarrifós. En l’exposició, veiem que totes les peces riuen, com si participaren en una festa, però la festa en qüestió és un poc macabra, una mica pertorbadora. A partir de figures pròpies de la festa, de la infantesa (joguines, patinets, pinyates) o elements que ens remeten al kitsch, és a dir, a totes aquestes formes degradades d’art que cauen en el mal gust i en la lletjor; Alejandro ens trasllada al seu món, un món degradat i macabre on les fronteres entre el que és bo i el que és dolent són difuses.

L’exploració del fet ridícul o cutre naix per una necessitat generacional d’anar en contra d’un món rígid, que premia l’excel·lència i la sobreproducció per sobre de totes les coses. En un paradigma com aquest, se’ns ha ensenyat des de ben xicotets que la producció és la prioritat, i se’ns ha fet creure que tot el que hem de fer en la vida es basa a competir. Ens hem convertit contra la nostra voluntat en hereus i esclaus d’un sistema basat en la hiperproductivitat i l’hiperconsum. Hem begut de la idea que la meritocràcia és el sistema més just possible, i en adonar-nos-en que no és real, l’hem escopit de la nostra boca i hem caigut de genolls a terra, i ens hem rendit a l’arribada de l’absurd i del fracàs.

En un clima com aquest, s’han deixat de banda les coses que ens fan pròpiament humans, com el joc. Per tant, la reivindicació d’una manera de fer les coses incorrecta i la irreverència contra un sistema corrupte i sense sentit, són supervivència. Alejandro busca, entre altres coses, riure’s d’ell mateix per poder, en conseqüència, riure’s de tothom; ser un artista del fracàs.

Algo que se parece algo a mí y no soy yo també ens parla de la identitat que l’artista crea en fer art, que no té perquè estar relacionada amb la personalitat real (o sí). Aquesta idea de l’artista com a personatge projectat, com a fruit indirecte del seu art, és un tema molt actual. Sempre ha existit d’una manera o una altra, però avui en dia, amb la proliferació de plataformes que tenen tanta repercussió sobre la concepció de la identitat com les xarxes socials, cada vegada està més en voga.

Alejandro et convida a una festa. Millor dit, a una festa que ja ha acabat. Empra elements com ara botelles, pinyates o pastissos i fa servir diferents mitjans, com plastilina, fusta o fang, busca aquesta estètica entre infantil/naïf i llòbrec/tèrbol, t’introdueix en aquell espai postfesta en què tothom ja ha marxat i mires l’espai amb ressaca i cansament. Penses com de bé t’ho has passat, però tot ja està massa rebentat per a continuar. Tot el terra està brut i apegalós i el cos et fa pudor de tabac i alcohol. No t’abelleix gens continuar allí, però no marxes. Hi ha alguna cosa que no et deixa marxar. No saps ben bé què és, però no pots. És llavors quan acceptes que l’única manera de superar-ho serà fent una altra festa. Una altra festa per a oblidar-te de tot el que encara has d’arreplegar i netejar. Una altra festa per poder donar-li, tots plegats, un sentit a aquest caos.

Maria Monzó Pitarch i Enric Marzà Grau