«Sou màquina, i una màquina està més enllà del coneixement de l’anatomia, de la història, de les llengües i fins i tot de Déu.»

Epístola a la Srta. A. C. P. o la máquina derribada
La Mettrie

La màquina ha arribat a ser, des de les albors de la modernitat, el signe definitori de la nostra època. El somni il·lustrat de domini sobre la naturalesa i el cos a través de la tècnica s’ha realitzat, corroborant allò que La Mettrie —un dels philosophes més heterodoxos— va escriure sobre l’ésser humà en el seu tractat El hombre máquina: «Heus ací una màquina ben il·lustrada!». El que tal vegada no va poder imaginar va ser l’esdevenir d’aquesta màquina biològica que, des de la fabricació de sofisticades extensions digitals, passant per nous processos de subjectivació possibilitats per l’autoproducció del cos —ara un dispositiu multimèdia proveït de ports en els quals connectar tot tipus de microtecnologies—, ha vist la seua llibertat reduïda en convertir-se en un apèndix de les màquines que ella mateixa ha creat. La contradicció naturalesa/cultura s’ha difuminat en aquella hibridació que J. G. Ballard va albirar en la seua novel·la Crash: la unió sexual entre cos i automòbil forma, en les seues paraules, «una metàfora total de la vida de l’home en la societat contemporània».

Des dels textos esmentats —separats per més de dos segles— fins a les produccions cinematogràfiques de David Cronenberg i Julia Ducournau, hi ha una línia de continuïtat en la qual s’inscriu la nova proposta artística d’Alex Gambín. No obstant això, allunyat del gore morbós i sensacionalista, la incorporació de la imatgeria dels accidents de trànsit per part de l’artista no consisteix en un trillat homenatge a Ballard o a Cronenberg, sinó que, Exposició dèrmica crea el seu reducte d’autonomia en i des del qual, valent-se de la màquina com a metàfora, l’artista explora el cos, les seues múltiples possibilitats i límits. El recurs de la metàfora aconsegueix el seu major rendiment mitjançant l’ús de la tècnica de superposició, ja que és aquesta la que imposa límits al domini de la pulsió de mort, i permet explotar el seu poder creador. Així, lluny de quedar reduïts a una massa amorfa, la carn i l’acer són dilatats, contrets i deformats sense perdre la consistència ontològica que possibilita aquell «matrimoni dels cossos i la tecnologia» del qual parlava Ballard.

La metàfora cos/màquina adquireix major força en la dimensió formal de la proposta en conjugar la tècnica de la superposició amb el blanc i negre, un dels tòpics més constants en la investigació de l’artista. L’aposta per l’asèpsia cromàtica funciona com un talismà que estableix una distància prudencial —tant en l’àmbit epistèmic com emocional— entre l’objecte i els subjectes productor i receptor, i dona lloc a una estètica que resultarà recognoscible als qui estiguen familiaritzats amb l’obra d’Alex Gambín. Així mateix, la distància generada per la supressió dels colors es relaciona amb altres elements recurrents en la trajectòria de l’artista, com ara el tractament del tema de la memòria i el treball amb l’arxiu fotogràfic. Exposició dèrmica no és, doncs, una mònada aïllada de la producció total d’Alex Gambín, sinó que, per contra, constitueix un pas més en el work in progress que és el seu itinerari artístic. 

És pel caràcter obert de l’obra de l’artista que s’exploren nous terrenys en aquesta proposta. L’aprofundiment en la tècnica de la superposició es complementa amb l’ús del gran format, i permet traduir la lògica de l’objectualitat dels cossos a la de les màquines. Es tracta d’un únic llenguatge —aquell que La Mettrie va desxifrar en l’anatomia dels engranatges i les vísceres—, però a escales diferents. La metàfora cos/màquina no sols amplia i enriqueix l’univers pictòric d’Alex Gambín; es mostra, a més, fecunda per a la reflexió. La difuminació de la contradicció cos/màquina ha generat una ambigüitat respecte a la tècnica, que ha mostrat el seu potencial deshumanitzador, xifrat en els grans processos de matança sistemàticament organitzada esdevinguts en el segle xx i la seua principal conseqüència: la reducció del cos a cosa. No obstant això, la biologia per si sola resulta inhumana; arrancat de la naturalesa, el cos és allò donat: també és cosa. La tècnica, de fet, és més humana que el cos, ja que aquesta és producte de la cultura, aquell vernís que ens torna pròpiament humans. En altres paraules, en ser part i fruit del procés d’humanització, la tècnica aplicada als nostres cossos els sostrau de la seua condició còsica i els humanitza. La proposta d’Alex Gambín, per tant, convida a pensar noves formes per a un humanisme ja esgotat que ha d’afrontar el repte de la cada vegada més difusa barrera entre el cos i la màquina.