L’aportació definitiva de les avantguardes a l’art, i no solament al del seu temps, va suposar el qüestionament dels grans relats i el seu enfonsament per ensulsiada. Això també va suposar el seu fracàs, tal com han apuntat diversos historiadors, entre ells Eric Hobsbawm, que atorga a les avantguardes un fracàs doble 1. A causa precisament del motor que va suposar la modernitat, l’art contemporani es va quedar sense camp de joc amb la pintura per a reflectir aquesta «expressió dels temps» que, no obstant això, perdura no solament per la seua necessitat de continuar apuntant elements estètics que dialoguen amb a seua història, sinó –i des del meu punt de vista sobretot– per la seua vinculació directa amb l’escriptura i, al seu torn, amb el pensament. Per aquest motiu no és en absolut estrany que una part important de la pràctica pictòrica actual mostre precisament textos maquetats o no, documentació, portades de llibres, periòdics, combinació d’imatges amb tipografia, collages… però sempre pintats, en una espècie d’extra time de la pintura; una pròrroga o enèsima oportunitat de continuar sent contemporània, a partir d’elements que esdevenen tema i tècnica en si mateixos.

1 «Estem parlant d’un doble fracàs. Fou, primer, un fracàs de la modernitat, un terme que va començar a usar-se cap a mitjan segle xix i que sostenia en el seu programa que l’art contemporani havia de ser, com Proudhon havia dit del de Courbet, «una expressió dels temps» (…). Per descomptat que no hi havia cap consens sobre el que significava expressió dels temps, ni tampoc sobre com expressar-los (…).
La modernitat resideix en els temps canviants i no en les arts que tracten d’expressar-los».
«El segon fracàs fou molt més greu en les arts visuals que en qualssevol altres: la limitació tècnica, cada vegada més evident, del principal mitjà de pintar des del Renaixement –el quadre de cavallet– per a expressar els temps o, en qualsevol cas, per a competir amb noves formes de realitzar moltes de les seues funcions tradicionals. La història de les avantguardes visuals del segle xx és la lluita contra l’obsolescència tecnològica».
Eric Hobsbawm, A la zaga. Decadencia y fracaso de las vanguardias del siglo XX, Barcelona, Crítica, 1999.

En aquesta línia, Ana Císcar compon, d’una banda, una sèrie de collages a partir d’imatges d’arxiu; d’altra banda, alguns d’aquests acaben sent pintats en una grandària major, ampliats com una reproducció tècnica de tints publicitaris. Les composicions eviten la complaença i en general hi ha elements tapats per la presència d’uns altres, girats 90 o 180 graus i superposats. De la mateixa manera que la informació sobre alguns transsumptes històrics ens arriba deformada, parcialment negada, qüestionada en la seua veracitat, així les pintures intenten mostrar una descol·locació i un cert desfasament a propòsit d’aquestes informacions. La sèrie d’obres englobades sota el suggeridor títol Items of Importance surrounding Destruction mostra escenes i documentació sobre el segrest d’obres d’art, tapissos, antiguitats i, en general, elements de valor que els nazis prenien dels seus presoners, generalment jueus, als països que anaven conquistant durant la Segona Guerra Mundial. El cos especial encarregat de realitzar aquesta exhaustiva i sanguinària labor (ERR – Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg) estava comandat per l’ideòleg de Hitler, Alfred Rosenberg, i, com se sap, no poques col·leccions encara vigents venen d’aquells fangs, que compten amb el beneplàcit de la particular neutralitat dels bancs suïssos.

A més de l’elecció temàtica i de la composició de les obres, hi ha un aspecte fonamental en el treball d’Ana Císcar. Els seus quadres representen fotografies o escenes que parlen sobre la pervivència de la pintura en un moment molt concret de la seua història, quan la destrucció, o si més no la seua desaparició, rondava els millors exemples de l’art de tots els temps. L’afany destructor dels nazis sempre va anar unit a la seua obsessió per documentar i anotar fins a l’últim detall. La destrucció (o el segrest d’obres d’art) no era tal si no se certificava. L’artista sembla voler actualitzar el fet pictòric a partir de l’actualització d’un fet històric fonamental per a la pervivència de la pintura. El concepte que Peter Osborne atorga a la fotografia contemporània per a analitzar-la des d’aquest punt, la qual cosa ha denominat fotografia postconceptual, pot perfectament aplicar-se al tipus de pintura que Ana Císcar realitza. Encara inspirada per altres autors, interessada en temes d’actualitat històrica, el seu treball aporta una pàgina més, nova i en procés de consolidació, en aquest capítol apassionant de la pintura com a document subjectivat.