Des que l’ésser humà va inventar la paraula, i amb ella l’intercanvi verbal, no ha passat un sol minut en què la humanitat haja deixat de parlar. Portem mil·lennis practicant i com a conseqüència d’això hi ha tantes formes de conversar. Diàlegs nerviosos, dinàmics, de frases curtes i poques profunditats. Xarrades de compromís. Monòlegs indigestos que fingeixen intercanvis entre dos. Entrevistes, debats, confidències. Les coses també parlen encara que no les sentim. Dialoguen entre si. Es diuen i ens diuen. Li parla el pardal a l’arbre. La jaqueta al fred. L’hivern a la xica que estén la mà en la porta del supermercat. La llàgrima de la mare a l’entremaliadura del fill. Tot el món parla sense parar. Fins i tot el silenci. N’hi ha prou amb donar orella i prestar atenció per a escoltar el rumor que mussiten les coses en el seu fals silenci. I val la pena. Perquè entre l’embalum de sons intranscendents, de frases buides, d’absurds nyic-i-nyac entre els quals caminem cada dia, hi ha objectes aparentment inanimats que tenen molt a dir-nos. Com els quadres d’Ana Sansano que dialoguen amb nosaltres com el millor dels interlocutors. Ens pregunten. Els preguntem. Són quadres interrogants, xicotets retalls de món desbordants de misteri.

És un dels múltiples destins que ens proposen els seus viaris: camins que s’entrecreuen i que plantegen encreuaments. Ho deia, Thoureau, un gran caminant: el dia més feliç de la meua vida va ser quan algú em va preguntar què pensava i va esperar la meua resposta. Els quadres d’Ana Sansano pregunten i esperen. On ens ha de portar el camí? Ho triem nosaltres o ens tria? Què és aquell rastre que s’endevina sobre l’asfalt? Hi haurà alguna cosa darrere d’aquella muntanya? I darrere de darrere de la muntanya? Passarà algú alguna vegada per ací? Quina hora és? Quina llum? Has vingut per a quedar-te?

Diàleg i memòria. Pas i empremta. Els camins que hem sigut. Els que hem transitat. Tot comença un matí d’abril, per exemple, encara que podria ser d’octubre. Comença amb un parpelleig. La parpella cau i atrapa en la memòria una escena normal, intranscendent. L’ull-obturador reté sense saber-ho aquell cantó, les línies blanques discontínues de la carretera, la corba en aquell angle. I d’ací va eixint el retrat. Retrat del moment detingut, dibuix del present. Sobrepassar la línia que separa la futilitat de la durabilitat, la fugacitat de la perpetuïtat, és una activitat que realitzem inconscientment cada dia. Les nostres sensacions, les nostres vivències estan lligades a una imatge aleatòria i intranscendent que la memòria arxiva juntament amb els nostres records. Que siguen unes i no altres les que duraran potser depén d’un sentit tan misteriós com el motiu que porta Ana Sansano a triar l’un o l’altre racó de l’univers. El que està clar és que perduren. I es queden en el revers de la retina com a retalls fora de perill del naufragi de l’oblit.

Potser també les línies que traça la pintora en el paper siguen camins: altura i longitud del grafit en busca de la profunditat tridimensional. Tan reals que pareguen tangibles. Que fins i tot es puga reconéixer el moment del dia o l’època de l’any en què el sol projecta aqueixes ombres en aqueixa vessant. Quadres que ens fan coses, que tenen vida, que ens porten a ella. Com si haguérem estat allí. Hi vam estar? Pintem quadres i escrivim llibres per a intentar comprendre el món, per a desxifrar-lo. Pintem i escrivim pensant que tot allò ens farà comprendre millor el buit. Però darrere del vers, darrere del traç no hi ha res. Només buit, espai per recórrer. Tan sols aquell moment de feliç comunió. La pintura d’Ana Sansano no dóna respostes. Però aconsegueix fer més profunda la ferida dolça de les nostres preguntes.