Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Ana Spoon (2021)

L'altra pell

Si acceptem el concepte que la pell és identitat, comencem a entendre com l'obra d'Ana Spoon investiga la matèria concreta d'aquesta per a narrar-se a si mateixa la seua experiència. Un discurs que gira al voltant de la paradoxa existent entre la nostra percepció del que és abstracte i el que és concret, que analitza l'organisme i la internalització de les seues funcions de tot allò que ens defineix. L'artista accepta com a referència el concepte jo-pell, mitjançant el qual, el psicoanalista Didier Anzieu, emmarca i determina les funcions psíquiques del tàctil. Aborda la construcció de la identitat mitjançant el paral·lelisme existent entre les funcions orgàniques de la pell i els continguts psíquics que es van donant a través de l'experiència en la superfície corpòria. Atés que el jo-pell es compon del jo corporal i d'un jo psíquic incipient, totes les experiències d'aquest, tant plaents com doloroses són estructurants en si mateixes, són la font de les representacions mentals que es connecten amb les pulsions primàries.

La representació de la pell ens permet accedir a la primera distinció entre dins i fora. El límit entre el jo i l'exterior desencadena la transició entre un narcisisme primari i un narcisisme secundari –la primera separació en el començament de la relació objectal–. Es connecta amb l'aprenentatge de l'individu mitjançant les experiències d'inclinació i absència, que funcionen com a càpsula envolupant del jo.
El treball d'Ana és corpori i matèric, reconstrueix la pell en les superfícies traslluïdes que investiga, revivint, una vegada i una altra les seues experiències existencials i íntimes.

Ana Spoon té paciència. Porta narrant un conte des de fa anys, i el fa investigant les petjades que es generen en la identitat, les marques físiques que apareixen en la pell, reproduint-les en material tèxtil –a saber, cortines, llençols, teles, calces–, intercalant les teles amb el recurs del text. Quasi en una espècie d’accionisme, construeix un llenguatge burleta i relaxat, plantejant preguntes i en alguns casos provocacions. Es parla a si mateixa, els textos d'Ana no exigeixen un interlocutor concret, els seus conceptes fan referència a la seua experiència individual en el sentit d'íntima i personal, no és una experiència contextual ni social o de gènere. En el cas del text, així mateix, s'aprecia la immediatesa de les xarxes socials en què el difon, tal vegada l'únic moment en què es comunica directament amb l'exterior. Ací genera un codi propi del llenguatge: les notes a peu de pàgina, el text fragmentat en dos fulls, dirigir-se a una segona persona hipotètica, en alguns casos és ella mateixa, en altres és el monstre amb el qual es comunica en l'espai alternatiu que habita, o bé personatges ficticis els noms dels quals fan referència a personalitats conegudes.

El discurs a poc a poc va superant la idea del conte primari per a convertir-se en la seua manera de metabolitzar la realitat, la seua pròpia realitat.
A la recerca de la translucidesa, experimentant amb els materials, l'objecte, finalment, deixa que la llum passe, la filtra, dilueix l'altra realitat, l'altra pell. La ferida pren forma i el projecte Un fosc que et desapareix, no para d'evolucionar. Ana es passa anys intervenint teles i paper amb puntillisme a tinta, quasi en un gest automàtic i reiterat, una hiperproducció que frega el ritual, una insistència amb la qual minuciosament i alhora caòticament, redissenya la textura d'aquesta ferida i de l'esdeveniment. La textura de la pell.

La pell té memòria però també es transforma, està en continu procés, així les imatges antropomorfes se subsegueixen en la seua producció. Acaba descobrint-les totes una vegada i una altra quasi modificant l'experiència originària en un modus operandi. Marques, arrugues i clivelles passen a ser textura, i aquesta macroperspectiva la descontextualitza i genera un espai íntim a través del qual l'artista continua transformant el teixit corromput. Canvia la taca, canvien els punts, el seu color –entra el roig– i la seua intensitat, apareixen objectes confeccionats utilitzant calces i branques d'arbre, i des del text escrit i els tèxtils, l'obra ix a l'espai públic a partir de 2018, intervenint parets i muntant instal·lacions efímeres en llocs abandonats. Al mateix temps, el text passa de fulls solts i agendes de xicoteta grandària a grans llibres.

L'obra s'expandeix en totes les seues manifestacions i transcendeix els límits del suport.

Ja no importa com va començar, fidel al seu caràcter experiencial, l'obra d'Ana Spoon ha mutat.

Emanuela Loprieno