Vaig veure una xiqueta a penes esbossada, d’esquena, caminant. Un lleu traç negre i un toc de gris, era quasi res i era, també un tot complet. Vaig recordar Velázquez, aquell noble que de vegada en vegada donava unes pinzellades. Vaig recordar Goya i crec que tots els grans de la pintura espanyola. Era trista, era una xiqueta trista, però no derrotada. Tenia aquell “no sé què”, que com diria Kant, és el que podria definir una obra d’art. Només el que és irreductible a concepte és art. I per això, aquella xiqueta a penes esbossada, se’m va fer art. Vaig voler, immediatament, saber qui era el tipus que havia fet això, qui havia aconseguit amb uns simples traços fer tornar al meu cap tota una tradició pictòrica tan injuriada com necessària per a entendre el meu país i per a entendre l’art. I el tipus en qüestió s’anomenava Borondo.

En la primavera del 2011 vaig poder entrevistar-lo. Em va contar la seua vida i va insistir en la idea de recórrer, en estar al carrer, en la seua manera d’expressar-se com una recerca permanent, una deriva i una troballa casual. En les seues paraules s’aglutinaven savieses de tots els moviments artístics precedents, però eren savieses innates. Formes de viure, i en viure pintar, com alguna cosa orgànica, intrínseca a la quotidianitat, natural, com quelcom que sorgeix perquè ha de ser així: “Vaig dibuixar tota la meua vida, tinc dèficit d’atenció i m’he dedicat tota la meua vida a no escoltar el professor i dibuixar en el quadern. Conserve alguns. Veus l’inconscient del xiquet. Sempre em vaig fixar en les pintades del carrer, no sé perquè. Crec que hi ha gent que es fixa i una altra que no es fixa.” També em va parlar d’un mestre anònim, un tipus de Segòvia, un altre que caminava pels carrers de la seua xicoteta ciutat. Borondo ho copiava en la intimitat, en privat, en les parets de sa casa: “Jo tractava de fer aquells dibuixets, però en ma casa, en les meues parets, ma mare em deixava regna solta, pintava el corredor de ma casa, aquella llibertat que em va donar ma mare m’ha ajudat molt, encara que després hagueren de repintar…”

Quan per fi va eixir al carrer ho tenia clar, l’objectiu comunicar, que la gent puga llegir el que tu vols contar. No tant conformar una identitat dins d’un col·lectiu tancat, sinó fer-se agent comunicador per a expandir les audiències i els públics, buscar interlocució amb la major quantitat de gent possible. Per a la seua poètica és fonamental, segons em va contar, que una obra no siga llegible, que comunique i que arribe. És curiós que Borondo no use sèries infinites, ni plantilles, ni grafismes predissenyats en un ordinador. Els ordinadors no pareixen interessar-li especialment, la infinita repetició tampoc. Cal caminar els camins de la ciutat, o de fora de la ciutat, i localitzar el lloc. Descobrir-ho, a vegades l’obra ja està perfilada, però només uns tants, o potser només ell, la llija. Ja ho va dir Da Vinci fa molt molt de temps, no hi ha més que mirar atentament les taques d’humitat d’una paret qualsevol. Sempre l’obra ja ha començat.

Quan li vaig preguntar com gestava una obra al carrer em va dir: “Bé, al final agafes un sisé sentit, vas tota l’estona observant, hi ha mil coses que ningú veu… hi ha intervencions súper subtils, vull incitar la gent a què òbriga els ulls, hi ha molts llocs, espais amb encant, llocs per a intervenir, i més o menys… vaig passejant, amb la bici… bé, quasi tots ho fem… vas buscant, vas dient, a vegades dubtes, altres trobes un lloc de l’òstia, sinó dius, açò vola, el teu és una manera de vida, un buscador permanent, és una drogaina.”

I les idees, per a qui vol comunicar gràficament són materials. I ací que jo anomene a Borondo el Realista de l’Asfalt, perquè
no hi ha esprais, ni contorns hiperdefinits, ni colors plans. Em va confessar que quan va començar a indagar nous materials, retoladors, corrons, brotxes, pintura plàstica, els seus col·legues de llavors el veien com un profanador. També a Da Vinci l’injuriaven per la seua experimentació en materials, també Reynolds, el pintor anglés i De Kooning i el seu extravagant oli de nou. No hi ha esprais, no hi ha fotocòpies, ni repeticions, ni rèpliques que empaperen tots els llocs que un troba al seu pas. Hi ha pintures en què de vegades es pinta i altres es despinta. Com em comentava, la tècnica del raspatge li va molt bé perquè llevar pintura mai és il·legal.

La labor dels artistes urbans, els artistes del carrer, té sentit en un context de reivindicació social molt més ampli. Per això l’anomene realista. Quan un veu un Borondo pensa en Samuel Beckett, i en els seus personatges indiferenciats, parats en un moment que potser serà infinit, anònims i fins i tot anodins. Éssers indeterminats, quasi difuminats, sense una característica definitòria, sense una definició estanca, poden ser qualsevol, fins i tot, tu mateix. Gent perduda, gent amb la boca tapada, gent d’esquena, esperant per sempre, gent que s’amaga, gent que mira, gent que menja flors com última possibilitat, gent bella, gent reptant, gent passant, gent amb tirador. Gent, gent, gent. Persones. Multituds singulars. Tots són qualsevol i són ells mateixos. Tot això ho aconsegueix Borondo com ja ho va fer Velázquez donant unes pinzellades de tant en tant.