M’alce a pixar quan ja s’està fent de dia i ja no puc aguantar-me més les ganes, i just en el moment en què el doll es talla definitivament tinc una altra vegada la sensació que totes les meues exnóvies van prendre la decisió correcta. En tornar al llit sent els roncs del meu iaio a l’altre costat del corredor i em quede una estona parat davant del quadre de la Mare de Déu del Roser contra el qual em vaig obrir una cella amb vuit o nou anys. Em fa por tornar a ficar-me al llit i no poder dormir, així que decidisc baixar a la cuina a menjar alguna cosa, i ni tan sols he acabat de prendre la decisió quan m’entropesse amb l’arbre de Nadal que està desmuntat al costat de l’últim escaló. Em quede parat esperant que els roncs del meu iaio es reprenguen i em donen permís per a continuar. Damunt de la taula de la cuina hi ha una safata embolicada amb paper de regal roig. El trenque el millor que em deixa la taquicàrdia que tinc i dins trobe un tortell de Reis sense encetar. Arranque un tros de la vora, però en intentar ficar-me’l a la boca, em ve una arcada i algunes molles ixen volant cap al terra, així que deixe el tros mossegat una altra vegada en la safata.

Em quede travat mirant la dentadura postissa de la iaia que flota en un got al costat de la finestra. A l’altre costat del vidre veig la casa mig derruïda de la Chona, amb qui tenia malsons de xicotet perquè el meu cosí em deia que la vella tornaria del més enllà per a obligar-me a lligar-me els cordons. Em quede mirant l’albada per la finestra, pel tros d’horitzó que queda entre la central tèrmica i la fàbrica de ciments, i em recorde de totes les vegades que, estant lluny i borratxo i drogat i sol a Madrid, he vist el mateix paisatge durant hores en Google Maps. Intente fer un repàs del que ha sigut el Nadal, però no aconseguisc recordar res.

Intente fer un repàs de la nit d’ahir. Em veig a mi mateix en el parc pixant borratxo des de la part alta del tobogan pel qual em tirava de xicotet en eixir de classe. Em veig a mi mateix dubtant de si hauria de pixar borratxo des de la part alta del tobogan pel qual em tirava de xicotet en eixir de classe, i decidint que sí, que a la merda els xiquets, que si jo ja no puc tenir-lo no vull que ningú més el tinga. Veig el campanar de l’església i veig uns xiquets tocant les campanes mentre em reòmplic un cubata de ginebra d’una botella que no és meua. Veig el cotxe de la Guàrdia Civil que arriba al parc i a tot el món agafant les seues coses i arrancant a córrer en qualsevol direcció.

Em veig a mi mateix creuant corrents i sense mirar la carretera del costat, la General, i també em veig a mi mateix de xicotet jugant a futbol al mateix parc, i veig el baló anant-se’n rodant a l’altre costat de la carretera després d’una passada de merda que no em donen al peu, i em veig parat al costat de la carretera decidint si creuar o no, i veig ma mare vigilant-me i castigant-me per haver creuat la carretera quan estava terminantment prohibit fer-ho, i em veig a mi mateix passant tota la setmana següent castigat, mirant des de les finestres de la cuina de casa de la iaia a les de la Chona, sense ser capaç de decidir si em feia més por estar dins de casa o fora. Incapaç de decidir si em continua fent més por estar dins de casa o fora.
En algun moment de l’estiu passat, la iaia em va explicar que la General ja no és perillosa, que abans no paraven de passar cotxes, però que ara, per culpa de trens i autopistes, està plena de bars i gasolineres abandonades. Que no és perillosa, que puc creuar-la fins sense mirar. Que el poble es mor, que fuja. Parpellege tot el que em deixen els efectes restants de la droga i la primera cosa que pense és “com és possible que torne a tenir ganes de pixar”. I la segona cosa que pense és “com és possible que sempre vulga estar en un lloc diferent del que estic”.

I continue intentant recordar la nit d’ahir. El bar del poble ple de gent que, com jo, ha tornat a casa per Nadal i que, com jo, demà desapareixerà fins a l’estiu. Saludar gent que no et reconeix i que et salude gent a qui no reconeixes. Coincidir de tant en tant. Trobar-te amb el teu cosí que et diu que per què no eixiu a prendre alguna cosa la setmana que ve i dir-li que sí, que clar, però callar la part que demà te’n tornes a Madrid en acabant de dinar. Esperar que ho endevine per si mateix. I no voler estar ací però saber que així que te’n vages voldràs tornar-hi. I necessitar estar cada vegada més lluny. I continuar recordant la nit d’ahir.

He vist Cristina per primera vegada des que em va deixar fa tres anys, fumant de la mà del seu nou nóvio en la porta del bar quan he eixit a vomitar, i m’ha preguntat que com va per Madrid, i he arronsat les espatlles i li he preguntat que com va per ací i m’ha dit que molt bé, serrant els llavis i dirigint amb la seua mirada la meua cap a la seua mà i la del seu nóvio, que s’entrellaçaven a l’altura de la seua cintura, i m’ha dit que si trobe a faltar el poble i li he dit que supose, i li he dit que què fa ara i m’ha dit que està pencant en la botiga de roba de sa mare de matí i que de vesprada s’està traient un FP de perruqueria o alguna cosa així, i m’ha dit que com estan els meus pares, que fa molt que no els veu, i li he dit que jo també fa molt que no els veig, i m’ha dit que tant de bo em porten moltes coses els Reis, i me n’he anat a vomitar entre dos cotxes. I no deixe de pensar en la frase “probablement he vist més gent nua que tots els meus avantpassats junts”. I no sé qui me l’ha dita. I en acabar de vomitar és quan he tingut per primera vegada la sensació que totes les meues exnóvies van prendre la decisió correcta. I algú llança un petard. I no sé si la sang que tinc en les mans és meua, teua o nostra.