Per un instant, just abans de ser cobertes de significat, les imatges estan soles. Soles entre si i soles de si. Despullades, preverbals, abans que els nostres ulls les carreguen immediatament amb associacions, abans que ens muntem en elles.

La càmera fotogràfica suspén l’acció del món sobre la imatge, les despulla del seu futur però també del seu passat. La seua tècnica permet que la cosa s’expresse a si mateixa com a cosa, en la seua materialitat pura, en absència de significat. No obstant això, i perquè justament les imatges fotogràfiques s’obtenen del món i així les pensem, elles es converteixen en equivalències d’alguna cosa que coneixem o podem conéixer, encara que siga virtualment. Mirem i llegim, mirem i reconeixem en un acte de sentit que ens dona plaer. Hi ha comunicació, hi ha un intercanvi. Fi de la transmissió.

Però, què passa amb la imatge? No hi ha imatge si no hi ha ull que la perceba, i aquest és el preu que la imatge paga per existir, que sempre serà d’algú, algú que la llegirà en el seu idioma. Però ella sola no té idioma, té expressió, forma. La seua absència de significat s’esvaeix. El filtre de missatges que l’objectiu fotogràfic fa dura a penes el que dura l’aparició de la imatge. La seua falta de sentit, que és el seu sentit propi, acentrat i titil·lant, s’elimina; una mirada l’adreça, li dona un nou passaport, una nova ontologia.

Perquè hi haja imatge ha d’haver-hi llum des de l’objecte i llum des de la mirada, aquesta última és la que anul·la l’expressió mateixa de la cosa, la llum de la mirada cega la llum de l’objecte i envist la seua literalitat. Per això, tal com els missatges que s’autodestrueixen en les pel·lícules d’acció després de ser sentits, la imatge, qualsevol imatge conté en si el seu propi vel, que s’activa immediatament amb la mirada, amb l’escolta del missatge secret, en cinc, quatre, tres, dos, un.

Vam perdre la imatge, per la seua pròpia naturalesa. Queda la ideologia, però davall persisteix l’expressió imaginal, el rastre de l’absència.

A penes tard parla d’aquesta absència, intenta ficar-se entre els residus d’una realitat i tornar a reconstruir-la com ho fan els metges forenses, produint potser alguna cosa que no és la imatge real però tampoc la que després l’ull construeix. La trobada directa amb la imatge sola no és realment possible; de moment l’única cosa que podem fer és imaginar com deslliurar-la de la nostra mirada i tractar de veure-la aliena a nosaltres. I veure quant resisteix el joc del desinterés impossible.

Per a això utilitze fotos d’un viatge, crec que tot viatge és una experiència de l’alié, del que no tenim i no som. El viatjant transita per llocs estranys, cantonades sempre naixents, perquè la primera mirada els dona a llum. Ell pot assenyalar i fer imatges per a recordar, però se li escapen; la ciutat que transita un viatjant és una possible imatge del que no tindrà. Tot el temps veient coses per primera vegada, per primera vegada recordant coses noves. El lloc se li presenta i se li escorre, es mostra, l’aprehén i desapareix.

Així es genera un estrany desig, més aviat una enyorança. En cada lloc hi ha una hora del dia per a la nostàlgia del viatjant per alguna cosa que mai va ser, quan s’asseu en el banc d’una plaça, quan mira els interiors de la cases amb finestres obertes, la senyora que entra a la seua llar sense pensar-ho; ell vol una rutina pròpia allí, travessant el carrer a comprar café per a tots els desdejunis.

Crec que també això ocorre, quasi sense adonar-nos, cada vegada que veiem una imatge, una enyorança pel que mai hem tingut, la seua presència directa. Per això a vegades cal nomenar les coses per les seues vores i tractar de preservar el que queda de la imatge, és a dir, mantenir-la aliena, estranya i delicada. Lluny d’una raresa, l’alié és el reconeixement d’una cosa inaccessible.

Conservar l’alienitat en la fotografia, amb l’ànim d’apropiació que aquesta implica, no sembla ser viable. Però podem fer que el reconeixement es demore una mica i dilatar el compte regressiu.