“L’objectiu és un instrument com el llapis o el pinzell; la fotografia és un procediment com el dibuix o el gravat, perquè el que fa l’artista és el sentiment i no el procediment.” Louis Figuier

Les imatges són capaces d’usurpar la realitat perquè abans que res una fotografia no és només una imatge –en el sentit en què ho és una pintura–, una interpretació de la realitat, també és un vestigi, un rastre directe de la realitat com una empremta, comenta Susan Sontag.

Clara Bleda capta instantànies de quotidianitat, reflex del pas del temps i les seues relacions, de les connexions i interaccions de la ciutat amb els seus habitants, i ho fa mitjançant el llenguatge de comunicació urbana, detenint el temps en les seues fotografies. Bleda desenvolupa aquest llenguatge després de buscar els seus referents en els pioners del color, però sempre sota una mirada entremaliada. Ser fotògrafa professional pot paréixer una labor entremaliada –per usar l’expressió pop de Diane Arbus– en la qual les càmeres són màquines que fabriquen fantasies i creen addicció. Paul Strand deia que la fotografia és un registre de la vida, per a qui sàpiga veure-ho; carabasses, picaportes, cotxes, fanals, racons, rètols, cafeteries, etc., formen part de la quotidianitat que se’ns escapa i rescata Bleda per a nosaltres.

Les seues obres capten i reflecteixen els detalls transformant l’essència dels seus protagonistes i les alliberen de l’anonimat. La càmera analògica li permet captar imatges amb un tractament de pel·lícula que li aporta una textura cinematogràfica a les seues sèries, revelant un estil que destaca per una estètica tipogràfica, caracteritzada per la frontalitat i l’atemporalitat. Bleda juga amb la percepció i la tensió entre els aspectes més ínfims –que passen desapercebuts davant dels nostres ulls– i els grans signes identificables i presents en la ciutat. L’aire documental que persegueix el seu treball contrasta amb el joc que estableix, on descobrim un gran nombre d’aspectes relacionats entre si i que serveixen per a un mateix fi: rescatar els detalls. La fotografia assenyala i posa en evidència certs moments i dota de vida els éssers i objectes que l’animen i l’habiten.

Igual que Walt Whitman, Clara Bleda contempla les vistes democràtiques de la cultura i la societat reflectides en la ciutat; tracta de veure més enllà de la diferència entre bellesa i lletjor, importància i trivialitat. De nou el joc apareix en la seua heterogeneïtat i en les imatges que fixa en les seues instantànies. Si fotografiar és apropiar-se d’allò que fotografies i significa establir una relació determinada i concreta amb el món i així donar lloc al coneixement, Clara Bleda treballa sobre els llocs i els ‘no-llocs’ –que va designar Marc Augé– com a mostra del nostre esdevenir, com a empremtes de la nostra memòria i saviesa.

Si en un principi qualsevol tema constitueix un pretext vàlid per a la mirada fotogràfica, l’obra de Bleda sorgeix de la convenció que la visió és més nítida i clara darrere d’un objectiu. Captura i revela la realitat més pròxima i la seua relació amb la ciutat des d’una perspectiva subtil, de joc, inquieta i sagaç, en la qual destaquen els detalls que se’ns presenten difusos sota l’habitual realitat en què vivim.

Elfotògrafsaquejaipreserva,denunciaiconsagraalhora –apunta S. Sontag–, mentre que la fotografia expressa la impaciència de l’ésser en la realitat, un context en què es posa en evidència la fragilitat de l’ésser, les seues debilitats, les seues pors, etc., plasmada en una imatge que representa un moment eternitzat, concretat en els paisatges icònics que representa l’artista.

Louis Figuier deia que el sentiment és un principi bàsic per a l’artista i, per tant, per al fotògraf. Dit açò, el treball de Clara Bleda no deixa de ser una empremta del temps en la qual s’aprecia l’essència d’habitar, de viure.