«La curiositat va matar el gat», no obstant això és la clau del coneixement. Quan poses un peu a l’estudi de Cohete Fernández (Múrcia, 1989) es despleguen els interrogants, un carnestoltes grotesc d’objectes recorden l’art naïf d’Antonio Ligabue. Pateix de Diògenes o és una comediant? Ni tan sols ho sap, diu «no sé», però també diu «m’agrada».

Desastrosament ordenada, la cambra recull una infinitat de coses dispars, plantes, porcellanes, espills, monges fotografiades, llibres estranys, antiguitats, peces del fem i un gat sense pèl. Un festí coratjós d’objectes disposats per a agradar arrepleguen la lletjor de la millor manera possible i, en compte de repercutir pertorbadors, et fan sentir confortable, com si de la sala d’estar d’El Bosco es tractara, un lloc on poder relaxar-se sense deixar de guaitar els perills de la carn.

«M’anaven a posar Chantall, però em van posar Alejandra». Un nom magne que empremta una personalitat potent plena d’ambivalències com la seua obra, trànsit d’allò tendre i delicat a allò terrible i monstruós. Considera el dibuix com la base de l’expressió plàstica, l’empra com una ferramenta per a traçar la seua cosmologia i ontologia imaginàries, per la qual cosa podem dir que tota la seua obra és el resultat d’un exercici terapèutic de comprensió i introspecció. «Tota la vida fent monstres», generant éssers imaginaris com a resposta a les seues inquietuds, una festa evasiva i incessant de criatures fantàstiques que inquietarien qualsevol psicoanalista.

Si recorrem la seua obra artística i remuntem tota la seua genealogia ens trobarem amb unes il·lustracions d’infantesa a tot color, ratlles geomètriques antropomòrfiques amb doble personalitat tristescontentes. La nostàlgia l’acompanya en el seu creixement i creua tota la seua trajectòria. Si ens fixem en els seus inicis com a dibuixant, desxifrarem la innocència en traços redons i nets. Vegeu, també, la desgràcia en «els espais impossibles» de tinta xinesa negra fondejada a un color per a donar raó a un absurd vital.

Un llibre d’artista va ser la resposta de Cohete Fernández per a interrogar-se sobre per què volia ser il·lustradora. Desconstruint el seu procés creatiu es va autodiagnosticar colorfòbia, possibilitat d’ofegament en gots d’aigua, impaciència i volatilitat (sense fons). Dibuixar per a Alejandra significa satisfacció, companyia i recreació; un joc a soles, on esdevenen realitats paral·leles del subconscient: «No m’enfronte a projectes, el dibuix és un projecte continu».

«Aprofita la bogeria» i «focalitzar-la en joc»: jugar a tatuar, a modelar argila o porcellana i, si es vol, a cosir o fotografiar. A Cohete Fernández li interessa investigar lúdicament, així va començar a tatuar. Concep el tatuatge com un element creatiu abans que un ressort estètic i comercial. Art permanent en cossos per a recordar o rememorar conclusions. Així, dibuixa línies negres en les pells sense punt de retorn, amb la finalitat que les seues il·lustracions en cuir humà passegen pel món.

Quan juga a la quotidianitat fa fotos. Encara que no es considere fotògrafa, dispara ocasionalment, contrastant la consciència i la proximitat amb les seues il·lustracions oníriques i subconscients. Aquesta és la sort de la bogeria creativa per a l’artista murciana establida a la ciutat de València.

Despertar la curiositat, buscar allò contrari i distint. Emprendre una aventura quimèrica on el somni i la il·lusió siguen inabastables. En l’actualitat de Cohete Fernández el viatge artístic com aodissea no és suficient. El dibuix com a procés suposa un cost i un aprenentatge, un esforç fet línia que no és suficient. Cal transcendir per a furgar en el turment, en la culpa i poder donar, així, les gràcies d’aqueix esforç com a coneixement. És per aquest motiu que ara mira cap a l’edat mitjana.

Curiositat i quimera com a conceptes clau per a juxtaposar i realitzar impossibles, per a jugar a la transmutació alquímica, per a afegir i multiplicar braços i caps. Inventar un macrocosmos biològic, cercar l’origen, allò màgic, investigar l’ésser androgin cabalístic i tornar a un feudalisme on s’inclou el vuité pecat, la tristesa. És així com Cohete Fernández ens catapulta al seu medievalisme estètic i ens ofereix una experiència visual d’allò més inquietant.