La nit ja no és el que era. I ara que l’hem domesticada, que l’hem tornada inofensiva, hauria d’existir un terme que designe allò que abans era la nit: aquesta criatura que advertia amb ambigüitat, que convidava i amenaçava alhora. Els crims diürns han superat amb escreix —en quantitat i en pes— els nocturns; els amants ja no prefereixen tant la penombra; i les bèsties, habituades a la ciutat, a penes cacen amb nocturnitat. Quin sentit tindria, si amb les escombraries tenen suficient? Ni tan sols trobem ja restes rituals de la nit anterior (simbologia consumida en un acte que nega reconstruccions), només necessitem saber que el que opera durant un moment ara no té cap sentit, i després és horrible i còmic al mateix temps. No; no es pot dir que existisca la nit. Si insistim a continuar dient «nit» a això, llavors haurem d’inventar un altre nom per a l’altre, allò que comença a desdibuixar-se com una memòria atàvica.

És sabut que el món màgic rebutja la il·luminació artificial. Sota la seua llum, simplement no es manifesta: desapareix amb elegància, deixa un buit que cadascú ompli amb la seua creença. Però les quimeres van existir, i les criatures fantàstiques campaven a tot plaer després de les ombres que va llançar la lluna; des d’ací van temptar i van espantar els homes. La nit no era el descans del focus solar que s’obstina a vitalitzar la terra; no era només això, sinó un repòs inquiet, de sentits esmolats o la mort, on s’obrin pupil·les i timpans involuntàriament com si el cos ja sabera d’aquesta tensió i reaccionara de manera assenyada davant estímuls de progressiva inseguretat. Perquè aquest faltar del dia, aquesta absència se sent com alguna cosa. No un buit, sinó una presència espessa. La nit, que haguera de ser lleugera, se sentia com un mantell que cobria les intimitats del dia. Un mantell pesat, de densitat variable segons la fase lunar, capaç d’asfixiar i d’estimular les capacitats cognitives més ocultes.

La lluna nova és un llindar, el sentiment d’haver superat alguna cosa que va acabar i l’inici d’una cosa encara informe. És el moment de major vulnerabilitat, un paisatge de persecució: ocells aguaiten meravelles luminescents, delicades i efímeres. La presa té l’avantatge de l’ocultació, però aquestes pobres arnes lluminoses estan ben fotudes.

El quart creixent és el moment de formalitzar els començaments que a penes eren compresos en la lluna nova. Ací l’escena són una sèrie de plantes en formació que troben pactes en llocs estranys. Les bestioles luminescents que han sobreviscut pol·linitzen i saltironen pels voltants. Germinen promeses, encara que les estructures són fràgils i vacil·lants.

La lluna plena és la culminació dels cicles: el que està preparat transcendeix, i el que no, s’esvaeix. És un instant de màxima lluminositat, però aquesta claredat que imita el dia dins de la nocturnitat pot ser enganyosa, fins i tot, perillosa. Sota el seu influx, dracs cauen amb la malaptesa d’un borratxo, i es desplomen des d’altures desconegudes. Aquestes criatures, amb pell més fosca que el cel mateix, s’estavellen contra la terra com a ombres fetes carn.

El quart minvant torna com a comiat: una liquidació dels desafiants que s’entreguen al sacrifici. Embogits, desapareixen o esclaten, i acceleren la porga necessària per a inaugurar un nou cicle. Llavors, apareixen els querubins, representants caiguts d’un judici que ha sigut postergat massa vegades.

Aquesta vegada no pot retardar-se més. Al matí següent, tot ha d’estar net, purificat i llest per al reinici.

I una altra vegada la lluna nova repeteix la funció amb diferents personatges, de manera que sembla una paròdia o una farsa, perquè tot sembla haver canviat per a continuar reproduint el mateix. El cicle continua i mostra un món que simula renovar-se, però que en realitat es limita a replicar la seua essència una vegada i una altra, disfressant la seua immutabilitat sota el vel del canvi.

Amb això Daniel invoca la ultranit. Un «ultra» que assenyala, de manera provisional, allò que està més enllà: un color invisible però real, un territori no cartografiat, l’instant en què tot se satura de si mateix fins a transformar-se en una cosa completament diferent. Llavors, cal preguntar-se: És possible tornar-hi? Hi ha algun mètode reproduïble per a satisfer tant a la nit de si mateixa i fer que emergisca la ultranit? Podrà aconseguir-se això sota la llum dels fanals? Aquest és, precisament, l’experiment que ens ocupa.