Pensar la distància entre dos cossos, entre dos llocs. Partir de la impossibilitat de realitzar un recorregut, una aproximació cap a un espai que desperta un record. Habitar-lo mentalment, però no poder visitar-lo, físicament. «Km 0», la sèrie fotogràfica que ací ens ocupa i preocupa, planteja una recreació visual de trajectes entre la ubicació d’una sèrie de presos de l’Escola del Centre Penitenciari d’Albocàsser, a Castelló, i els llocs que aquests van invocar en els seus escrits després d’un taller voluntari amb Ester Pegueroles, i que després l’artista va registrar en el seu treball: l’estació del Nord de París, la Rambla de Barcelona, la platja del Grau de Castelló o, entre altres emplaçaments, les mines del riu Tinto.

Era la primera vegada que anava a París, i a França. Estava sol i entre tanta gent no coneixia ningú. Havia de venir a recollir-me un amic, però no va poder. Hi vaig passar la nit i ell va venir l’endemà.

El títol del projecte «Km 0» evoca el buit o la negació de l’espai que arrossega l’etimologia del número. Una paraula que Fibonacci va prendre dels àrabs (sifr) i aquests, al seu torn, dels hindús, que definien el zero com una «obertura de l’univers», una resta sense fi: 0-0=0-0=0-0=0 ad infinitum. Amb aquest oxímoron se’m presenten les obres reunides per a l’ocasió: la negació d’un espai, però també les seues infinites obertures en forma de fotografies que mai van ser, però que ací seran: un buit ple, un record oblidat, una vertadera ficció.

Aquest lloc estava envoltat d’arbres, de roques i de paratges dignes d’una postal per la seua bellesa, i travessat per un riu d’aigua cristal·lina i pura, en el qual els peixos nadaven i gaudien del seu medi; realment increïble.

Tanmateix, el Centre Penitenciari d’Albocàsser arrossega una altra doble condemna. La majoria d’interns són forans i a penes reben visites. El seu emplaçament desproveït de serveis a l’interior de la província i, en molts casos, la complexitat de les seues causes (es tracta d’un centre d’alta seguretat) fa que un de cada tres funcionaris sol·licite el trasllat. També les queixes dels presos són cada vegada més freqüents i ens recorden (com ho fan, de la mateixa manera, els debats recents sobre la presó permanent revisable) que la reinserció i reeducació social són drets fonamentals en la nostra democràcia cada vegada més regressiva.

No és un lloc totalment pacífic, però els bancs disposats al llarg de l’escala donen l’opció de meditar i reposar després d’un dia de platja.

La sèrie de fotografies de les pàgines que segueixen aquestes paraules desplega el malestar a què l’artista s’enfronta: la incomoditat del quilòmetre zero i de la distància curta entre dos cossos anònims, sota sospita; però també el desconcert que emergeix en els processos de resignificació de llocs a què es desplaça que, d’entrada, no pertanyen a la seua memòria, i dels quals Ester s’apropia, a fi d’explorar la impossibilitat de representar l’experiència aliena. Però, per què revisitar els records d’aquest altre institucionalitzat i privat de llibertat? En el seu assaig L’antropòleg com a heroi, Susan Sontag ens recordava que la creixent acceleració de la història comportava una espècie de vertigen intel·lectual, un mareig que ocasionava una sensació de falta de pertinença, de llar. Per a reduir l’ansietat d’aquest buit ple de sensibilitats, filòsofs, antropòlegs, artistes, es mesuraven entre la rendició enfront d’un element exòtic, estrany, alié, i la seua domesticació a través de la ciència i de la seua pseudoneutralitat.

Sontag ens recordava, celebrant la figura de Lévi-Strauss, que és precisament per mitjà de la reflexió personal sobre el desplaçament, els seus paisatges, les relacions entre l’alfabetització (de l’altre) i el poder, com la consciència del segle xx va prendre forma i va institucionalitzar l’intel·lecte. «Qui sap escriure és el rei de la presó», em deia Ester. Malgrat això, com ja van anticipar Foucault i Certeau, els espais de rendició, domesticació i vigilància no només es troben als centres penitenciaris. Aquest projecte ens recorda que les noves jerarquies institucionals que emergeixen en el temps de les pantalles, i que cada vegada
més es desprenen dels cossos i acurten les distàncies, no són alienes a la vigilància i al castic. L’espai virtual dels zeros i uns, amb la seua capitalització de l’experiència a través de la mirada, el desig i els seus clics, lluny de sumar-ne, resten autonomia. La nova economia incorpora el temps, antany inútil, a la seua cartera. I amb el temps com a capital, el vertigen intel·lectual de què parlava Sontag fa mitja dècada, que sorgia amb l’acceleració de la història, es referma. Potser per això les fotografies de «Km 0» celebren el desplaçament del cos, del sòl que xafa i del paisatge que habita sense pretensions ni judicis, i ens recorden la microresistència que el simple fet de poder caminar, mirar, sentir, exerceix en la nostra lluita diària per a redibuixar els processos d’emancipació, davant de l’alienació contemporània.

Mai havia estat en un lloc amb tantes plantes i flors.