Passejant per l’hort, em va dir una pomera: «L’escenari en el qual ens movem està molt normalitzat, però escolta, és raríssim». Si et fixes bé, si poses atenció als detalls i analitzes el que passa a cada casa, a cada cantó, a cada institució, és delirant. El món, la societat, les ciutats, aquest poble… estan plens de mentalitats, escenes i dinàmiques que no suportarien un examen de racionalitat. Si ho mires seriosament i no sols camines per ell per inèrcia, pots veure’l quasi com un videojoc, o un somni, o una visió al·lucinògena. Bigarrat i complex, una simfonia de rebomboris i gestions, coses que fer i coses que ens agradaria que foren d’una altra manera, coses que donen mandra i coses que, per raons inargumentables, són com obligatòries, coses reconfortants i meravelloses, i també il·lusionants. Moltes coses, al cap i a la fi, i totes al mateix temps.

Cavil·lós amb aquest discurs, ordenant-se encara al meu cap, travesse un reguer i veig escrit a la terra humida, en el nostre deambular al·lucinat, en el nostre videojoc, en el nostre somni, hi ha aparts. Hi ha camins apartats, que sempre tornen al principal, però que ens porten per una estona a la tranquil·litat, a la reflexió, espais aïllats on tot és més simple. Com quan ixes del garito a fumar i deixes d’escotar la música de sobte i et dona l’aire. Com quan te’n vas una vesprada a la muntanya tu sola. Com quan passes un dia sencer a casa sense parlar amb ningú perquè has estat una setmana interactuant amb gent i fent mil coses. Com submergir-te sota l’aigua de la piscina i deixar de sentir sordament l’aldarull dels xiquets que et rodegen. Aquest apart, per a uns, és anar a seure a les roques a la platja, o un cigarret a l’ermita davant del riu. Per a altres és una cotxera on poder pintar amb tranquil·litat. Tallar llenya amb sa mare al poble. Donar menjar a les seues gates del maset. Per a d’altres és un passeig per l’hort de s’auelo, o de qualsevol auelo. De vegades és inclús visitar el poble, quan u viu fora. És un lloc segur, calmat, bàsic, on poder respirar, on l’al·lucinació de la vida baixa la intensitat i no passen tantes coses. On el soroll calla un poc, podem escoltar el que diuen els nostres ossos i pujar un grau la llibertat. És una sesta a la morada primigènia, contra el gratacel de llums i sons incessant.

Una presència em despista, passa el regador i diu: «Buenas!» I el seu gos rater postil·la: «sent-ho, açò és un hort». Ací mana la natura i les seues estacions. Hi ha taronges i pomes, armeles i albercocs, si tens fam en menges. Si es rega, creixen, si necessites fusta l’agafes, si tens set, del reguer beus. Quina pau, no? Quina simplicitat. Utilitza-la sàviament.

Continue. Passege entre els arbres, vaig passant les mans per les fulles. Hi ha una sargantana al terra, ningú opina sobre l’assumpte. Hi ha canyes trencades per terra, altres encara suporten el pes de les rames: un invent senzill. Acabe la fila, mire la bassa, flota un poc de llimac, virtualment etern. M’assec al reguer, agafe un palet, el trenque i el tire, sense cap finalitat. Disfrute l’ombra. Disfrute el solet. No vaig enlloc, per tant, no arribe tard. No tinc por a perdre’m res, perquè no sé el que està passant i no puc ni vull anar, estic en l’apart. No hi ha gent estressada al meu voltant. No he d’organitzar res, per tant, amb res hi ha pressa. Tot és sempre tan intens que ací la senzillesa encisa. Sempre hi ha tants colors, que de tant en tant sentim l’impuls de pintar en blanc i negre. Tot és tan greu i es ven com tan seriós, que en algunes coses necessitem parlar en diminutiu. Tot és tan modern, que dona gustet tornar a allò primitiu. Plantar, collir, menjar, passejar, beure, seure’s, pintar allò bàsic, allò just. Fulles, aigua, fruites.

En fi, ix d’aquest tub asèptic, ja acaba l’apart. Torna al caòtic univers en construcció, el teu univers, on passen coses i has de fer coses tot el temps sense entendre la meitat. Però torna ací quan necessites no fer res, ser lliure, recordar el que és la simplicitat.

El quadre és l’hort. L’hort és el poble. És el temps mort del tràfec, la pausa de l’atropellat. On provem i on ens dona igual. És l’espai de llibertat i senzillesa. Aquest text no és un hort, és massa complex. Però tu tindràs el teu, i ella té els seus.