Inauguració: dissabte 28 de febrer de 2026, 12 h.
El Convent, Espai d'art, Carrer Hospital, 5
Vila–real, Castelló
Gerard Bomboi (2026)
Rememoradors
El neurocomunicador cridava pel passadís. El seu to fred i agut va alertar en mil·lèsimes de segon a O’not, que només estava a un gest somàtic de contestar. La conversa entre els dos testimonis es va iniciar, un en la penombra de les ruïnes subterrànies, l’altre en la superfície. Les seues paraules estaven constretes per l’evidència que tot estava sent recordat en la caixa negra que els dos portaven.
—Drareg.
—O’not. Com ha sigut el registre sota l’arena?
—Ací el món d’abans només ha canviat de color. La ruïna floreix per dins. Les espècies que encara perduren han reclamat el seu espai, l’aire és tan distint… humida i fràgil, la vida insisteix.
—No estàs sol. —Drareg el va tallar ràpidament. No era si més no una pregunta, era una afirmació tan seca i polsosa com el desert que els dos portaven xafant setmanes.
—Viuen tres. I no es van ocultar en veure’m arribar. Es reuneixen entorn d’un arbre, li parlen en veu baixa. Pot ser que fora ací molt abans que ells. I un d’ells és qui ho ha sembrat tot. No hi ha capella, no hi ha ofrenes elaborades: només hores per les quals la llum es cola, amb prou faenes, a través del sostre danyat. I aprofiten per a banyar les seues arrels amb aigua. Mentre l’arbre continue en peu el seu món no haurà acabat del… —El senyal es va perdre per uns instants.
Desenes de metres més amunt, una ciutat emergia del desert com un cadàver enterrat a mig fer. Mentre Drareg esperava recuperar la línia de comunicació, va parlar directament a la seua caixa negra.
—En els informes oficials el planeta està inhabitat. —Tècnicament no menteixen –va pausar els seus pensaments—; per a la confraria, això no compta com a vida—. Però la vida perdura, encara que la gent d’aquestes ruïnes a penes es mou; reduïdes a mantes i ossos. Algunes ja només carreguen amb si les seues històries. Aquesta ciutat sembla una agonia prolongant-se.
Drareg es va girar de nou cap als carrers, convertits en clivelles polsoses. Va reconéixer alguns dels pobladors del lloc. Amb ells ja havia tingut alguna xarrada. Va dirigir la seua veu cap al comunicador, on O’not l’esperava.
—Ací a dalt el més semblant són els escribes. Hi ha dos d’ells: un ha pogut ensenyar a l’altre. Sostenen tauletes oxidades i eviten els suburbis; l’escassetat els fa perillosos. Escriuen noms a les parets; els morts, supose. Graven la seua història mentre aparten la pols incrustada en els murs que encara se sostenen. També vaig trobar una forma mínima d’intercanvi. He estat observant, sense interrompre, com una figura ven dosi d’aigua, encara que no semblen tenir moneda —amb un gest ínfim va ajustar el focus del sensor que subjectava a la seua mà, capturant per última vegada en la seua memòria el tema del seu encàrrec—. Així i tot, com no anaven a decidir quedar-se ací, abrigallats per les restes; si l’única cosa que els envolta és el desert que s’estén en totes direccions.
—Ni vent, ni soroll. L’arena registra cada pas. Hi ha una urgència, com un crit de socors. —va sentenciar O’not. L’arena, una vegada abandonades les ruïnes, s’estenia fins on els escàners més sofisticats podien intuir—. Arribem tard. No som nosaltres l’ajuda que necessiten. Aquesta ajuda, directament, no va arribar ni arribarà.
Perdut i assedegat, un viatger arrossegava el seu cos cerós enfront de les mateixes dunes, les mateixes roques, les mateixes albes i terribles nits de Bélem, només la química li impedia baixar el ritme.
—Un d’ells se’n va anar. —Va tornar a sonar la veu de Drareg. —Els altres parlen tímidament d’ell, no es van atrevir a preguntar-li per què, creuen que les dunes ja han d’haver-lo engolit… Diuen que estava infectat, d’alguna manera, per idees impossibles. Va intentar convéncer-los, va sentir la imperiosa necessitat de comprovar si en el seu planeta encara existeix una treva, un senyal, un jardí. No li segueixen, però lligen una cosa profètica en el seu pas: mentre hi haja algú capaç de travessar el desert i continuar buscant una eixida, el món no s’haurà acabat del tot.
—No els digues més. —va tallar O’not.
Els dos es van quedar en silenci, esperant que l’altre sentenciara el registre i tancara la comunicació fins més avant. El registre va arxivar un minut de completa estàtica abans que Drareg interrompera una última vegada, després d’haver pensat en el que O’not havia subscrit.
—Anem poeta. —va dir Drareg amb una rialleta. —Aquests quadres no es pintaran sols, ja tenim el que necessita el baró per a justificar la nostra estada.
—Fins sempre. —va sospirar O’not mentre activava el seu speeder, va pausar per primera vegada la caixa negra, i va sacsejar de la coberta el blanc hidrocarbur abans d’anar-se’n.
Antoni Bellver Tirado