Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Hyuro (2018)

Lloc. Espai. Temps.

«Tots els altres panells són més al·legòrics, molt més simbòlics. Aborden els temes del bé i del mal, l’home i la màquina, l’orgànic contra l’inorgànic, és un programa realment complex.»

Vaig llegir aquesta cita del director del Detroit Institute of Arts, Graham Beal, just en eixir de l’atri del museu, on vaig estar hores delectant-me amb un dels millors murals que mai s’han pintat: els Detroit Industry Murals, de Diego Rivera. Aquests colossos de la cultura de l’art exposen les injustícies laborals des de la perspectiva mordaç i marxista de Rivera, que porta el moviment del realisme social al seu zenit cultural. Mitjançant aquesta producció, l’autor no solament va exposar símbols polítics que representaven la seua època més tumultuosa, sinó que, a més, va desafiar les normes socials del seu temps servint-se d’una tècnica i un estil exquisits. Aquests conten una història i, en el procés, es van convertir en una història.

Trac aquest tema en relació amb Hyuro, la pintora i muralista establida a València, ja que vivim en l’època del que podríem dir nou muralisme, una època en la qual l’art urbà, il·legal i subjecte a sancions, comença literalment a arribar al cel. Els artistes han començat a pintar murals en edificis de diverses plantes tant en centres urbans com en comunitats rurals de tot el món. El que va començar com un moviment clandestí, en el qual els artistes subvertien el sistema i en les obres del qual s’apreciava una gran càrrega política, com feia Rivera, s’ha convertit en una mena d’espectacle ambulant que ha perdut la seua raó de ser.

No obstant això, en algun racó d’aquest concurs mundial de popularitat es troba Hyuro, una artista que no solament crea murals i esplèndides obres seguint la tradició dels grans realistes socials, sinó que també té una visió ferma de com l’art, concretament l’art públic, pot tenir cabuda en el dia a dia de les persones. En les seues creacions conta la història del món actual: descriu com ens comuniquem, com ens sentim, com protestem o ens sentim apoderats i, a vegades, com ens sentim privats del nostre estatus social davant el sistema corrupte del món en què vivim.

Aquestes observacions del treball de Hyuro a penes freguen la superfície, sense endinsar-se en el vessant poètic del seu estil ni en el llenguatge universal que aconsegueix crear en el muralisme, així com en les belles arts. Les seues obres conten històries; deixa espai al públic, literalment i metafòrica, perquè trobe el significat de les seues produccions. Si pinta sobre la gentrificació urbana, en la seua cerca crearà al·legories que parlen d’una història en un lloc i un espai. No fa molt, vaig escriure en Juxtapoz sobre una pintura en concret: «La imatge mostra vint-i-quatre persones, d’esquena a l’espectador, que observen un gran mur. No se sap si estan perplexes, pensatives o relaxades. Esperen que passe alguna cosa? Exigeixen que passe alguna cosa en el mur, darrere d’aquest, o és que el mur en si obliga a endinsar-se en aquest estat de reflexió?». Lloc. Espai. Temps.

Ací és quan el geni i la gràcia de Hyuro entren en joc. En una època en la qual l’art urbà i el muralisme es basen en la satisfacció instantània, és a dir, en l’impacte immediat que causa l’obra i que porta l’espectador a preguntar-se com s’ha realitzat en comptes de què conté, l’art de Hyuro no sucumbirà a la prova del temps. Ja siga mitjançant l’agitació política o la reflexió particular sobre la manera en què es retraten les dones en els mitjans, Hyuro ens mostra què està passant.

El que veiem com a ciutadans. El que sentim. Una de les meues obres favorites es va realitzar a Berlín. Es tracta d’una xicoteta pintura al carrer, en la qual una dona carrega en braços el poc que queda del mur de Berlín. Es podria interpretar com una càrrega col·lectiva de la història, o com el record i reflex de la manera en què ens agrada tenir el control sobre la nostra història i el nostre passat personal. Al·ludeix a tot el que ens emportem en la maleta, com si el mur representara un viatge evolutiu personal per a qualsevol persona de qualsevol part, quelcom que endur-se a casa com si fora un souvenir. Em va encantar l’ambigüitat de la peça, convidava a la reflexió. Arribava fins al fons de la profunditat de Hyuro com a artista i mostrava com el seu treball permet a l’espectador créixer amb ell, aprendre d’ell i reflexionar sobre certes identitats amb ell.
Per a la gent que té la sort de passar pel costat de les seues creacions cada dia, les seues obres es converteixen en metàfores de l’experiència canviant de la ciutat. Això és el que converteix a Hyuro en una de les veus més rellevants de l’art avui dia: se serveix de les complexes emocions humanes perquè, a partir d’aquestes, podem elaborar metàfores socials de summa importància.

Evan Pricco