Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Jesús Monterde (2019)

Ullal. Sobre Jesús Monterde

ullal [u ál] m. HIDROL. Clot on naix un riu, cavitat d’on brolla l’aigua d’una font. m. [LC] [ZOA] [MD] Dent puntuda situada entre la darrera incisiva i la primera premolar.

Existeix en els camps, en aquesta vida rural amenaçada per l’oblit, una fonda soledat. És la soledat de les seues gents, supervivents d’una cultura ancestral que està estretament arrelada a la terra, que cultiven amb senzillesa i austeritat. Aquest espai que en altre temps els poetes enaltien a través de les bondats de la naturalesa, de la humilitat dels seus habitants i la bellesa dels seus paratges, és ara, i per desgràcia, un lloc condemnat a la desaparició. La vida en els pobles, tal com la coneixem per les històries dels nostres avantpassats, no tornarà a ser el que fou; d’ací que siga necessari començar a mirar des d’una altra perspectiva aquesta existència primitiva, tradicional, pretèrita.

La desruralització gradual i constant ha provocat que aquesta vida campestre, basada en una economia de subsistència lligada a la ramaderia i agricultura, siga un mer testimoni d’un passat que molts, en plena era tecnològica, prefereixen ignorar. Lluny queda ja el beatus ille, aquesta alabança a la vida retirada que Horaci promulgava a través dels versos dels seus Epodos i en els quals oferia una visió estoica de la vida. Les ciutats únicament ens condueixen a la servitud i, per tant, a la infelicitat, exclamava el poeta antic. De forma semblant, el francés Jean Giono va afirmar que a poc a poc, amb el pas dels anys, ens hem sumit en un sistema social que es priva de la naturalesa, que la desvirtua i, fins i tot, la menysprea. Les tasques d’aquesta existència llauradora ja no ens sedueixen. O sí?

L’art ens ajuda a redescobrir el nostre hàbitat, el lloc on vivim. En aquest sentit, les imatges de Jesús Monterde ens ajuden a redescobrir una cultura que créiem ja extinta però que sobreviu, una cultura que amaga l’essència de l’ésser humà, que constitueix la naturalesa de les coses, allò permanent i invariable de cadascuna. Moltes d’aquestes escenes poden resultar trivials, però totes i cada una d’elles tanquen una profunda càrrega emocional. El poder d’observació de Monterde és molt intens, quasi visceral, però gràcies a aquesta cruesa revela una bellesa inusitada, alhora que compon una metàfora d’aquesta soledat arcaica, llarga i fonda.

La potència visual de les imatges de Monterde ens permet veure la duresa d’una vida de cicatrius i ferides, una vida desolada però en absolut extinta. Som testimonis, també, de la fortalesa dels seus pobladors, persones que romanen fidels als seus costums. En un cert sentit, aquestes escenes, moltes d’elles demolidores per la seua franquesa, serveixen d’estudi antropològic, encara que estem, més aviat, davant d’un diari personal sobre l’entorn vital del mateix Jesús, la pretensió original de la qual és, simplement, parlar del cicle natural de la seua vida. Monterde emprén, per tant, una marxa solitària per la geografia que millor coneix, la del seu dia a dia, i ho fa amb el propòsit de contar-nos de forma directa que aquests costums i actituds perduren encara, que formen part de la nostra història i que han de ser reconeguts i, inclús, dignificats, perquè són font d’una cultura viva, latent.

Amb el seu particular estil, directe i sense escarafalls, el fotògraf de Benassal no precisa d’estratègies narratives externes per a captar l’atenció de l’espectador. La força de les seues imatges, la seua sinceritat, és suficient per a atraure’ns, per a subjugar-nos i endinsar-nos en uns paisatges que sí que estan carregats de simbolisme; un simbolisme que comprén una manera de viure i d’entendre la vida i que pot arribar a plantejar qüestions més profundes com ara què ocorre en el camp o com entenem el camp avui en dia. Cada escena reflecteix un sentir profund que d’una manera o una altra ens captiva. Són imatges de les quals és impossible desentendre’s i que versen sobre el nostre territori i la nostra cultura, sobre la nostra pròpia identitat.

Imatges incisives que no deixen indemne a qui les observa, revelacions sobre una col·lectivitat que es manté fidel als seus principis i que, a pesar de la seua aparent soledat està repleta de vida, o més aviat, és font de vida. Terra, llum i foscor, experiència i resistència al cap i a la fi.

Eric Gras