«Escolta, filla, mira i estigues atenta, oblida el teu poble i la casa del teu pare». Salm 45:10

«On va? Va allí on escolta que es pronuncien uns sons molt més constrenyedors que els noms mateixos». Pascal Quignard 

Una monja rep el seu nom de la boca d’una altra monja. Totes filles, totes mares, totes germanes, es mimetitzen i se succeeixen durant segles dins dels seus ordes, com a cèl·lules d’una pell. El seu desig és més vast que la reproducció social. La seua vida és en comunitat, la seua recerca és solitària. 

En veure-les orar intueixes una recerca intensa. Diu Pascal Quignard que és un error pensar que un cos que roman immòbil no està vivint una experiència ambiciosa. Ancorades pel rosari al món de la forma, elevades al tràngol amb la repetició de resos. Irrompent en un temps sagrat molt distint d’aquell des del qual jo les mire. Però com mirar allò que està fet per a no ser vist? La clausura existeix per a posar-nos en guàrdia contra la nostra obsessió natural pel que es veu. 

Durant mesos, les visite. Les escolte, les fotografie, em situe en el lloc del secret. Qui és aquesta altra? De què gaudeix? És aquest gaudi més complet que el meu? La clausura intensifica l’efectivitat simbòlica de tot el que succeeix dins. Afig capes d’impossibilitat, evidencia l’estructura del desig. Al llarg d’aquest temps em sorprenc impregnada en la seua mateixa lògica, alguna cosa es detona en la inaccessibilitat física i visual del convent, el que Certeau anomena una espècie d’eròtica; tot un joc de desvelament i ocultació, de presència i absència, de fascinació pel misteri de l’altre que sempre s’escapa. Perseguint-les a elles em pregunte: serà la meua recerca semblant a la seua? 

La poesia i l’art són territoris limítrofs del llenguatge on la mística ha pogut trobar una certa capacitat de comunicació de la seua experiència, caracteritzada per escapar al que és dicible. «I allí que jo em pare» és l’últim vers d’un poema de la monja i mística cristiana Matilde de Magdeburg i el títol d’aquest projecte fotogràfic que aborda una doble recerca. D’una banda, la d’elles, monges de clausura, que es desposeeixen de si mateixes per a omplir-se de l’altre, entregades a una causa per la qual abandonen la certesa social, en un lloc en el qual entenen que res ⎯pobresa, tancament, dejuni, silenci, absència⎯  és alguna cosa, que la falta és l’evidència del que no està. D’altra banda, la meua recerca, incessable des que tinc memòria, de l’enigma que encarna l’altra, del seu gaudi i del seu secret. En el discurs místic cristià femení trobe la confluència entre aquesta recerca de l’altre i l’experiència radical de gaudi. El tipus de subjecte al qual aborde i perseguisc habita un registre de ser i no de tenir. Se sotmet a un mecanisme voluntari d’empobriment radical, abraça la incompletesa, celebra la falta, transforma la pèrdua en ofrena. Se sent cobert per l’ombra d’alguna cosa que no arriba a veure. Les seues experiències se situen en el límit del que és dicible i s’enfronten contínuament a la insuficiència del llenguatge. El cos i la vida de les monges de clausura és un espai performatiu on l’excés de la divinitat s’inscriu allí on falten les paraules. 

Per a Déu, la creació; per a l’humà, la repetició. La mística persegueix la unió amb l’altre i proposa un acostament a aquest a través d’una sèrie de pràctiques anomenades exercicis mistagògics, basats en una repetició que condueix al tràngol, com ara resos, mandales o salms. Tradicionalment la jerarquia sensorial ha sigut molt distinta per a homes i dones; l’espiritualitat femenina ha tingut un caràcter molt material i s’ha donat en aquesta una obsessió tàctil i visual en les pràctiques devocionals des de l’Edat Mitjana. Rescate aquest tipus de materialitat visual, històricament injuriada per la religió institucional, reinterpretant la pràctica mistagògica, creant exercicis visuals repetitius d’unió, separació, completesa i fragmentació amb flors presents en les escenes que fotografie. Uns exercicis que han acabat dialogant amb la resta de fotografies, que m’ajudaven a arrancar un tros del misteri que m’hi trobava, situat en aquell territori extrem del que és inexplicable, per a observar-ho després i analitzar-ho fins a la seua dissolució. Aquestes imatges naixen de la impossibilitat d’unes altres, que perseguisc i es retiren constantment. 

En aquestes les flors es deformen, s’uneixen i se separen, com en l’experiència mística la forma tendeix a la informitat. La seua repetició és obsessiva com ho és la meua recerca. I ho fan sobre el cel i sobre la foscor perquè, com em va dir una filla de la Sagrada Família quan li vaig preguntar si sempre havia tingut clara la seua vocació: «La vaig tenir clara i la vaig tenir fosca». 

“És místic aquell o aquella que no pot deixar de caminar i que, amb la certitud del que li falta, sap, de cada lloc i de cada objecte, que no és això, que u no pot residir ací, ni acontentar-se amb això”.