Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Laura Salguero (2018)

Exceptiologia

L’excepció confirma la regla, o si hi ha excepció no hi ha regla, com sostenen alguns? Aquesta pregunta obliga a explorar una dimensió filosòfica de respostes, a cavall entre l’absoluta racionalitat científica i l’interés per revelar el costat irracional -i, per tant, misteriós i imprevisible- de l’existència.

Si a finals del dènou i principis del vint els museus pretenien facilitar un aprenentatge de forma natural mitjançant l’observació, ara «Exceptiologia», l’art ciència, posa sobre el banc l’obra palpitant, la vida anòmala, la possibilitat -o impossibilitat- més remota que constitueix l’excepció. Com es classifica l’inclassificable? Com es cataloga el monstre que vola per davall del radar del fet habitual? Quina lògica subjau els índexs taxonòmics? Es pot reconstruir aquesta lògica a la recerca de la poètica de l’aspecte irracional?

Però és que, a més, en l’era de la veritat patrocinada, de l’eclecticisme d’uniforme, el bug cobra una rellevància capital: sense categoria, és una porta oberta més que un fet; sense etiqueta, l’excepció proposa. Excepció és l’arrel d’excepcional, que és sinònim d’extraordinari, que significa que quelcom es troba fora de la norma. Però al mateix temps excepcional i extraordinari són termes que ens remeten a un gran valor, i això és així perquè l’Homo ludens, saciat de necessària quotidianitat, troba en l’element anòmal un estímul, una finestra, una crida. Allò que és comú mai es percep com un esdeveniment. Només allò inesperat, allò poc freqüent, la raresa.

En aquests temps de l’Antropocé pels quals discorrem ja no hi ha foscors en els mapes; no hi ha manera aèria, terrestre o aquàtica d’amagar-se de l’escrutini a què ens sotmetem voluntàriament i amb mansuetud. La terra promesa dels enigmes i els misteris exigeix ara un viatge introspectiu, paral·lel, primitiu. L’indígena per contactar ja només pot trobar-se en un territori, l’únic en el qual encara és cert allò de hic sunt dracones, l’inconscient, la terra ignota que se superposa a la nostra fisicitat i en la qual s’amaguen les idees que es manifesten en forma d’ídols de bronze o aquarel·les repletes de detalls en aquesta exposició. A l’altre costat, l’altra realitat és exuberant. L’alteritat nebulosa pot protegir-nos del tedi.

En aquesta dimensió de les coses possibles repten ossificacions atrevides, sacsegen les seues ales abruptes éssers incòmodes, es col·leccionen apèndixs vans, ulls abundants, membranes excessives, espiracles parlants, sentits efímers, crestes sàuries, ventres àrids, antenes fòssils, cors retràctils, pistils extremòfils, aletes líquides, corol·les cabals, brànquies flotants, boques compostes. Estan ací els camins divergents replets de mala herba, encara intangibles, esperant a qui es decidisca a explorar, a qui tinga la voluntat de ficar el braç fins al muscle pel forat per a tocar el més enllà. El continent perdut alié a la mirada conscient. L’autèntica Lemúria, Atlàntida, Thule o Mu. El que és abastable si es vol.

L’art s’obri camí a cop de matxet entre el fet insòlit i pren notes, dibuixa el que no es deixa fotografiar, radiografia, perfora amb una agulla de cap i col·loca en la vitrina el que d’una altra manera jauria en un llit humit i fosc en els marges del que coneix. No obstant això, espectral no és sinònim d’incognoscible. El que trobarà el visitant de l’interior és real.

Aquest fetitxe de la realitat és una de les reivindicacions de l’«Exceptiologia» de Laura Salguero, que s’apropia dels models expositius clàssics dels museus i els porta al seu terreny numinós per a revestir l’anomalia d’una estranya normalitat; l’altra és la gran intenció que subjau: recuperar el poder de l’art per a generar coneixement, que és el mateix que dir recuperar el poder de les emocions per a generar coneixement, perquè l’emoció, encara que haja sigut injustament degradada pel pes necessari de la raó, és en realitat l’última frontera, un camp obert cobert de boira, un espai on tot està encara per entendre, per explorar, per aprehendre. L’emoció transcendeix l’etnocentrisme -ho demostra la música, l’art, la poesia- com l’excepció transcendeix les seues circumstàncies. Ací just on estem.

Eduardo Almiñana