Sempre el primer és posar l’aigua a bollir.
Lolo Camino

La història de les formes artístiques o de l’art en general és un procés que es genera en prendre com a objecte d’estudi la representació que l’ésser humà crea del món que l’envolta. La història d’aquesta representació es manté en constant canvi i és tan antiga com la història de la humanitat. 

Desenvolupada en el Renaixement, expandeix el seu estudi fins a les albors del que Harari (2014) anomena «la mutació de l’arbre del saber». L’home lleó de Stadel representa una simbiosi entre humana i lleona. Aquesta representació parteix d’una idea presa de la realitat que és reconfigurada per la ment humana. Fa uns 32.000 anys aquesta ment humana va imaginar una cosa no vista, alguna cosa que la raó no arribava a ordenar. No obstant això, aquesta visió del món al voltant, o més prompte aquesta cosmovisió va fer possible la representació d’una cosa col·locada en el més enllà. Diu Harari (2014) que si ens trobàrem amb els artistes de la cova de Stadel podríem mantenir converses sobre les aventures d’Alicia en el país de las maravillas. Més interessant encara si cap, seria poder parlar del mode en què, en aquest instant fa tant de temps, s’arriba a la representació objectual d’una idea que subjau del coneixement compartit. 

A continuació, es parla d’una d’aquestes ments inserides en el buit de fa tant de temps. Un instant en el més enllà que va retornar a la realitat alguna cosa que transita encara en el nostre temps. 

De la mateixa manera que l’home lleó de Stadel ens parla de les capacitats, preocupacions i visions de la mà que ho va crear, de la mateixa manera, narra l’obra tractada ací. És comú introduir a l’artista directament amb el seu nom, acceptant el fet de la seua autoria. Sí, certament l’obra és causa del seu autor, però també parla per si sola. 

Lolo Camino Sos, nascut a Sevilla el 1983, tix la seua obra amb els fils d’una biografia marcada per la tensió entre l’urbà i el natural. Criat entre la Sevilla metropolitana i els arrossars d’Isla Mayor, la seua pràctica artística s’erigeix com un pont entre aquests paisatges aparentment antagònics. Aquest contrast, viscut sota la tutela del seu avi matern, imprimeix a la seua obra un caràcter dual, on l’asfalt i el fang, l’industrial i l’orgànic es troben. En la seua producció, la memòria es converteix en matèria i les emocions prenen forma a través de composicions que oscil·len entre la figuració i l’abstracció. 

En la seua trajectòria destaquen projectes com Nine Vision a Brussel·les (2018), on va explorar l’art col·laboratiu; el mural de 100 metres en el Street Art Museum de Sant Petersburg (2018); i l’exposició bipersonal «Inner the Vase» a Tòquio (2018). En sèries com «Extraños» (2023), les xicotetes dimensions de les peces contrasten amb la intensitat emocional que contenen. Les seues figures, carregades de senzillesa aparent, amaguen universos íntims i complexos que conviden a mirar més enllà. 

En obres com Saturno a la espera de devorar a su hijo (2023), l’ús del paper de vidre com a suport emfatitza la materialitat i potencia el simbolisme del mite, explora la tensió constant entre crear i destruir, entre el visceral i el reflexiu. 

La ceràmica recent de Lolo Camino Sos reflexiona sobre la interacció entre forma i absència, on l’espai buit es converteix en una presència activa que atorga significat. Explora els límits entre la matèria i el buit; combina tècnica, contemplació i introspecció; i destaca la creació com un procés de transformació emocional i material. 

L’obra de Camino Sos explora la tensió entre perfecció i imperfecció, integra conceptes com arrossegament, espuma i dolor per a reflectir la lluita creativa. Troba en el buit una presència simbòlica que evoca la filosofia wabi-sabi, que celebra l’imperfecte i transitori. Inspirat en la tradició japonesa del te, el seu treball busca una connexió íntima amb la matèria, l’entorn i el temps, transforma cada peça en un ritual de reflexió sobre la nostra relació amb el món. 

D’altra banda, el seu pas de la pintura a l’escultura porta els seus personatges narratius a una tridimensionalitat que transforma la relació de l’espectador amb l’obra. En l’escultura, els materials ceràmics permeten a Camino Sos traduir textures i capes pictòriques en formes volumètriques, on el buit i el ple generen noves possibilitats expressives. Aquestes figures, fragmentades i audaces, no sols habiten l’espai físic, sinó que estableixen un diàleg amb l’espectador des de la forma, el color i la narrativa dels personatges. 

«Quiero contar historias diferentes con medios diferentes, le decía Antonioni a Jean-Luc Godard en 1964» (Antonioni & Torrell, 2022, p. 15). Aquest extracte recollit per Torrell per al pròleg a l’edició castellana del llibre d’Antonioni encaixa a la perfecció amb les intencions de Lolo Camino. I això no és només pel pas de la pintura a l’escultura. No, això és una cosa habitual en molts artistes. 

Arribar a un lloc on ningú abans ha estat, beure l’aigua que per primera vegada emana de la terra, deixar que el temps transite cap a la seua invenció… Junta tot això i per descomptat, sempre abans posa l’aigua a bollir.