«Con el rumor de sus voces hice mi estética» Valle Inclán. Dubtava sobre com titular aquest breu text sobre el treball de 3ttman. I finalment triaré un diferent del que pretenia ser el primer. Obviaré aquesta idea original perquè al cap i a la fi molts títols podrien ser vàlids i com en la seua pintura, una cosa pot ser al mateix temps aquella cosa i una altra distinta.

Obsessionat per una cèlebre cançó de The Beatles, A day in the life, sense molta major relació amb l’art de 3ttman, se’m va acudir donar-li aquell nom a aquest text. Sona el despertador i múltiples interrogants emergeixen en cascada. Així es comporta la seua pintura, que en ella tot succeeix. Podria paréixer excessiu començar una reflexió sobre la seua pintura amb una afirmació tan àmplia; però sense ànim d’exagerar hi ha una interpretació molt versemblant del seu treball entenent aquest com el mateix discórrer de qualsevol dia en la vida.

Mirant els primers esbossos d’aquest llibre, em trobe que mentre una part dels seus quadres o intervencions desperten, altres pareixen tirar-se a dormir. I no sols pel canvi horari i el jet lag d’una pintura repartida per diversos llocs del món, sinó per una tremenda veracitat que respon de manera immediata al context en què es desenvolupa en cada ocasió. Usera, Atlanta, Lodz, Beçanson… Així, trobem pintura picant, salada, una caldosa i una altra mig seca. Desperta i somnolenta. L’aire, el clima i el cicle de la vida posa en funcionament la pintura irresistible de 3ttman. I com a espectadors ens enfrontem a la seua pintura com ho faríem enfront de qualsevol altra necessitat del dia a dia. Necessitats distintes segons el lloc del món en què ens trobem en cada moment. Com deia Brancusi a propòsit de les ferramentes pròpies de l’escultura i els seus materials, també en la pintura hi ha una adaptació al lloc i al context. El treball de 3ttman capta d’una manera lògica i comuna, senzilla i innata el comportament de la cultura en què es desenvolupa. Des del respecte i l’audàcia la seua pintura nòmada és distinta al Marroc i a Vietnam. Tan distinta com nosaltres mateixos.

M’agradaria destacar en aquest sentit quelcom que s’ha produït recentment en el seu treball. Un tema que aguaitava en el passat en la seua obra però que ara ha emergit com a assumpte central: la quotidianitat. És cert que en aquesta publicació gran part dels treballs i intervencions matisen aquest tema que ara s’ha tornat principal en la seua pintura, però d’alguna manera avancen qüestions fonamentals sobre les quals es construeix el seu actual discurs. La quotidianitat és el tema. I si abans determinats gèneres de la pintura com el bodegó, la naturalesa morta o el retrat, presents sempre en la carrera de 3ttman, remetien al que hui es desenvolupa amb força, ho feien només com a tema. M’explique: hui el tema és també la forma, i la quotidianitat no sols es presenta en forma de gènere sinó en forma de factura pictòrica.

Podríem parlar d’una pintura més quotidiana que mai. Tot el que apareix en els seus quadres succeeix en la seua vida mateixa. I el que és encara molt més prodigiós, succeeix en la nostra vida mateixa, la seua pintura és la nostra vida. I així, amb aquesta generositat, els seus temes s’estenen als altres, construint un discurs que recentment ha conquistat el col·lectiu. I és que des de fa un temps podem trobar en la pintura de 3ttman circumstàncies que l’han fet desplaçar-se d’un món íntim a un altre col·lectiu. M’atreviria a dir ací que si bé fa uns anys la seua pintura, ja allunyant-se dels cànons del grafit i la pintura del carrer, amb la qual va créixer com a referència, se situava en un pla plàstic subjectiu, en un imaginari llunyà, ara en la seua obra recent, el caràcter vital, autèntic i natural s’ha anat imposant. Distorsionant les escenes de la vida mateixa, els retrats i els bodegons, utilitzant ara també colors de somni que doten les escenes pintades d’un exotisme desconegut, el tema de la seua pintura s’agafa amb força a la vida, a la seua vida, que al cap i a la fi, com déiem abans, és la de tots.

És cert que per a 3ttman els gèneres clàssics i tradicionals de la pintura han sigut rellevants sempre. Recorde ara molts dels seus retrats, la sèrie de naturaleses mortes o inclús revisions de les escenes religioses que protagonitzaven algunes de les pintures dels grans mestres del segle XV i XVI.

Al mateix temps s’ha donat una recuperació del popular i d’algunes qüestions i temes arrelats a la denominada baixa cultura i a les arts decoratives. I inclús tot això ha vingut moltes vegades associat a elements de la contracultura.

Però si bé és cert que les influències i referències de 3ttman sempre han hagut de passar obligatòriament per un filtre en què els colors estridents, els animals inventats i els estampats salvatges ens situaven enfront de certa postmodernitat, hi havia sense cap dubte una forta inclinació cap a Caravaggio, Chardin, Delacroix, Courbet, Matisse, Hockney o Boshier, deixant així que els temes i les escenes succeïren en un altre lloc, en un altre temps. La utopia pictòrica, la idealització de la iconografia i la màgia poderosa de les escenes que narra sobre les parets, aquella felicitat esbalaïdora amb què s’arrossega la pintura deixant entreveure el paradís de les formes i els colors, ens condueix cap a un univers singular que transgredeix la lògica cultural.

Una girafa en la ciutat, un animal fantàstic, l’efervescència del cap de Jules Verne, paisatges marítims i homes màquina. Tot això amb el fascinant resultat de canviar la nostra manera de percebre la realitat. 3ttman altera els codis del que som mitjançant l’instrument de la pintura. I com ja fera Ingres o més tard Matisse modifica des de la forma, des d’una mera línia de contorn, la qual cosa vertaderament són les coses. La figura en la pintura de 3ttman no es deforma amb la mà sinó amb l’ull. L’ull que pinta i desvela allò al que la mà no aconsegueix. La seua pintura es desvela en la proximitat com quelcom molt més carnal. Es descobreix com un exercici que no comporta en exclusiva
la mà sinó que en la seua pròpia transfiguració, la pell i l’escena en si, es construeixen gràcies a l’ull. Aquell que percep de front i de gaidó el que està succeint en aquell precís instant, que canviarà just en el moment següent. Des d’aquell fabulós il·lusionisme òptic 3ttman no s’oblida de dotar les seues escenes, temes, figures i objectes d’una fonda consistència. Lluny de vetlar
la seua pintura, aquesta es torna resistent, i tal com feien els cubistes no sols pinta el que es veu de les coses sinó el que se sap d’elles.