La gent que acudeix a un museu, a una galeria o a un espai expositiu, busca ser objecte passiu d’una proposta concreta plantejada per un artista. Veure, jutjar, fotografiar, passar. És la contemporaneïtat en general, i l’art arrelat a l’espai urbà en concret, el que revoluciona aquesta sèrie de predicats i els posa en moviment. Toca caminar, pensar, fascinar-se, aprendre. I sota aquesta premissa, Luce ha construït una obra que s’ha desenvolupat a través de la ciutat. Si el seu origen va ser el denominat –d’una manera una mica obtusa– art urbà, aquest llibre i aquesta exposició recull el que ha acabat representant el seu plantejament creatiu: el moviment, el descobriment, la resignificació, la discreció i la magnificació a través del seu revers, la simplificació.

Hi ha dues fonts de les quals beu Luce. La primera, la ciutat. No en el seu sentit poètic o lumínic, sinó contraposant el preciosisme pretés i el glamur a una lectura purament humanista d’aquesta. La seua obra naix de recórrer, de caminar i de descobrir els carrers. Si bé la seua primera etapa com a artista es va desenvolupar sense tenir tant en compte l’espai, la seua evolució l’ha portat a l’assumpció de l’urbà com a eix de tot aquest treball. En el seu València natal, ha desenvolupat tota una geografia pròpia que ha transcendit de la mera signatura a l’experiència. El seu dispositiu expositor pot ser un fanal, un panell lumínic, la façana d’una botiga, un tendal, un balcó. Perquè per a Luce és important bussejar en la quotidianitat de la ciutadania, sense pretensions ni estètiques imposades.

A més, ha pres una opció per la perifèria, per intervenir els carrers dels quals l’alertaven, dels llocs que s’eviten, que formen part d’una altra ciutat dins d’aquesta, que té trencat –a través de la bretxa social– el que se suposa que connecta totes les fronteres burocràtiques. Luce identifica la cara que vol ensenyar la ciutat i actua en la seua creu, s’amaga de les fotografies, de les xarxes socials i del preciosisme. La seua obra no cerca ser consumida, cerca ser sense més, tenir una vida pròpia. Caminar, pensar, fascinar-se, aprendre. Conta ell mateix que una vegada va repartir unes làmines perquè la gent acudira als llocs on havia actuat. Molt poca gent ho va fer, i per això, aquest conjunt d’obres que es presenten són, d’alguna manera, inèdites. Perquè, a diferència del mural o el grafit, Luce no busca que les seues intervencions siguen vistes sinó oposades i mirades.

La segona font de la qual beu és la continuada cerca per desxifrar l’aparell urbà a través de les referències, en un primer lloc, literàries, i en un segon lloc, urbanes; alguna cosa que ha sigut possible amb els viatges que li ha permés conéixer la seua carrera. L’impuls sense discurs és tan estèril com el discurs sense impuls, i la maduresa que ha emprés amb la seua obra necessita molt de l’un i de l’altre, en no poques ocasions a més, nodrit d’altres artistes que l’han acompanyat.

Amb tot això, aquesta referència que es presenta arriba en un moment interessantíssim de l’obra de Luce, que està més en moviment que mai. Resulta absurd buscar-li influències, igual que grans constants. Des que va abandonar la mera signatura, la seua producció artística s’ha tornat exponencial, i recorre –com es pot veure en les obres que recull aquest catàleg– l’aspecte urbà i el privat, el crític i el poètic, la presència i l’absència, la llum, l’ombra, la llum en l’ombra i l’ombra en la llum, sempre des de la clandestinitat. Com a fil conductor, trobareu el descobriment, el joc i la resignificació. Una rutina artística tan àmplia i carismàtica que pot banyar una carrera artística especialment prolífica i plural. Malgrat els anys, Luce té una aposta per continuar sorprenent-se il·lusionant-se, perquè és la conseqüència natural d’una mirada que busca impulsivament desxifrar allò que l’envolta. Seguir en moviment, «perdent el temps per a guanyar espai», com resa una frase de Francesco Careri, una d’aquelles referències en les quals busseja. El valor de l’obra de Luce es podria resumir, per tant,
en això: en un art que no és passiu i que no para. Si, de manera personal, poguera donar un consell a qui la vulga explorar els diria que feren el mateix que ell amb els carrers: recorreu-la, pareu i mireu per a posar-vos en moviment; descobriu, jugueu, resignifiqueu; busqueu més enllà i no fotografieu; retingueu i adapteu els discursos que cregueu convenient al vostre caminar. Perquè al cap i a la fi, l’objectiu de Luce amb la seua obra, més enllà d’alimentar la seua curiositat i el seu imaginari personal, és donar- li a la perifèria el valor que menyspreem en la nostra manera de relacionar-nos amb el carrer. Alceu la mirada, i a jugar!