Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Marina Iglesias (2018)

Paradoxes de la imatge bèl.lica

Aquest projecte comença arran de dues motivacions fonamentals: la infinitat de possibilitats que ofereix l’experimentació plàstica i la investigació de l’engany que resideix en les imatges com a fruit de la confiança cega que depositem en aquestes. Així, i des de l’exploració matèrica de la pintura, pretenc indagar en la raó que fa que certes imatges capten la meua atenció i altres, en canvi, passen desapercebudes.

A partir d’aquest punt, vaig decidir centrar-me en la recerca d’imatges de tipus bèl·lic o periodístic. Entre els aspectes que m’interessaven d’aquesta classe de fotografies, el primer en què em vaig fixar va ser que en moltes apareixia el mateix element visual repetit: l’uniforme del soldat, elements arquitectònics i aeronàutics o altres vestimentes que es caracteritzaven per la seua homogeneïtat van ser alguns d’aquests motius. Vaig observar que en aquests casos la repetició d’una imatge concreta era capaç d’eradicar la personalitat individual d’un element aïllat i instaurar en el seu lloc una altra identitat plural. Sorgeix així un concepte nou: la idea de grup, de pertinença a quelcom que va més enllà dels límits de l’individu.

Així, aquest fenomen visual que relaciona subjecte i societat es va convertir en el fil conductor que em va portar a qüestionar-me l’origen d’aquestes imatges. Em vaig adonar que la repetició d’un mateix element és un fenomen purament manufacturat i, en conseqüència, un producte l’origen del qual és premeditat.

Va ser en aquest moment quan vaig començar a parar més atenció a les imatges que estava buscant i, a més dels subjectes que hi apareixien, vaig començar a fixar-me en els escenaris en què estaven localitzades. Vaig percebre llavors que gran part d’aquests espais eren naturals i que, per tant, res era produït i cap element es repetia. Es tracta de llocs orgànics en què cada component visual és únic i, en relacionar-se amb altres, genera un embull complicat, tot al contrari al caràcter simple i manufacturat dels uniformes i de les màquines en què m’havia centrat anteriorment.

Aquesta relació paradoxal entre la simplicitat aparent d’allò manufacturat que es repeteix i la imatge complicada del que és orgànic i irrepetible va suposar un altre punt de partida de l’estudi d’aquest tema. Vaig començar a investigar plàsticament i visual què suposava una cosa i l’altra, i em despertava curiositat aquesta relació entre components contraris que es donava en un gran nombre d’imatges de caràcter bèl·lic. Arran d’aquesta idea vaig decidir utilitzar també un altre tipus de referent visual, diferent del que estava emprant, i vaig seleccionar una altra classe d’imatge en què un sol element produït es presenta com quelcom orgànic a través de plans més pròxims que capturen en el seu interior formes complicades i irrepetibles.

Un altre aspecte que va captar el meu interés va ser el camuflatge, precisament perquè és en l’uniforme camuflat on s’intenta emular aquesta complexitat natural, fer simple el que és complicat. Aquesta ambigüitat formal entre elements antitètics em va portar a provar amb diferents formats, a relacionar-los entre si, i a experimentar plàsticament com complicats paisatges naturals podien ser plasmats de manera que visualment s’acostaren a l’estampat de camuflatge.

També va cridar la meua atenció com s’ha percebut la figura del guerrer enfront de la del soldat, i és que, a pesar que els separa una línia molt fina, podríem dir que el soldat sempre porta a experimentar una realitat despersonalitzada a través de la repetició d’un mateix motiu i condueix, així, a un conjunt visual. No obstant això, el guerrer té personalitat única i la seua vestimenta concorda amb el seu caràcter. No és gens estrany, per això, que el guerrer samurai tinga armadures i màscares úniques, perquè destaca per les seues qualitats irrepetibles.

Concebut com un projecte que continua en procés d’investigació, aquestes paradoxes de la imatge bèl·lica generen tot tipus de ramificacions a través de la investigació d’imatges històriques i de representacions antigues. Podria dir, aleshores, que aquesta
mostra no constitueix un punt final, sinó que és la generatriu d’altres experimentacions plàstiques. Així, el fet d’intentar entendre per què certes imatges capten la meua atenció ha canalitzat aquesta investigació cap a un altre tipus de motivacions i continua fent-ho.

Marina Iglesias