Sobre la decisió de titular el seu últim àlbum Live Laugh Love, Earl Sweatshirt va argumentar que responia a dos parts de si mateix. D’una banda, el seu (d’alguna forma, encara present) jo de setze anys ;d’altra banda, el seu rol actual com a figura paterna. El que partia com un nom irònic, va comentar el raper de Chicago, es va acabar revelant com el fet més seriós possible: el seu fill no era capaç d’aprendre a riure si son pare mantenia un rostre estoic.1 Des de fora, pot resultar una miqueta cursi, però coneixent el catàleg de Sweatshirt, pot intuir-se l’agredolça gravetat del títol. Estem parlant del pes d’un canvi en la mirada.

El títol de Love Life, el projecte que ací ens concerneix, està extret del llibre homònim de Jean Frémon. En les seues escasses pàgines, l’escriptor i president de la Galerie Lelong s’aproxima a la pràctica pictòrica de David Hockney, les maneres d’operar de la qual es mostren irremeiablement presents en el treball recent de Tinoco. Això es deu al fet que molt del que ocupen les seues pintures té a veure, des de l’afecte però també la distància, amb els quadres i dibuixos del pintor de les piscines californianes.

En primer lloc, Tinoco ha trobat una fresca fascinació en el que es podria designar com una sort «d’enginyeria de la pintura». Amb la finalitat de satisfer els seus desitjos plenairistes, s’embarca en la tasca de dissenyar (encara que potser l’afavoreix més el verb apanyar) aparells que li permeten pintar allà on li ho propose. En el cas del seu projecte El barón rampante, realitzat el 2025 i exposat en el CCCC de València, va decidir construir una lleugera caixa de fusta amb anses, articulada i desmuntable, que li va permetre pintar a l’oli en les copes de determinats arbres. En una certa manera similar al desenvolupat per Hockney per a pintar les seues Bigger Trees near Warter, ací el desig de la mirada preval per damunt de les seues incòmodes condicions, corroborades al mateix temps que desafiades pel gest pictòric.

Quant a Love Life, l’articulació és més senzilla: es tracta d’un antic paquet metàl·lic de Lucky Strike, restaurada per la mare de l’artista, que li permet introduir un poc d’oli en un costat i un xicotet paper en l’altre. Amb la grandària ideal per a portar la pintura en la butxaca, el mecanisme habilita una pintura molt diferent de la del seu estudi, tant en temporalitat com en control, i resultat en una sèrie d’obres més orgàniques. Aquesta apreciació ens porta, per tant, al segon punt en comú amb el pintor anglés: la contingència.

Què motiva Tinoco a retratar els seus familiars, els seus amics del poble o les seues antigues companyes d’universitat? Probablement, una cosa similar al que va espentar Hockney a pintar els seus dos gossos salsitxa durant més de deu anys. En les seues pròpies paraules: «I wanted desperately to paint something loving… The subject wasn’t dogs but my love of the little creatures».2 Una pèrdua pot ser el desencadenant d’una representació dels afectes, però també un moment incert, una etapa confusa o fins i tot un temps de bonança. La contingència del quotidià, del conegut, porta Tinoco a detenir-se a mirar els seus afins, en part com una manera de continuar coneixent-los.

Trobem en el treball del pintor extremeny un rellevant component anecdòtic. Jocs de la infància, excursions pel camp, recerca i observació d’animals salvatges, passejos amb bici… Allò que apareix en les seues pintures sempre guarda una estreta relació emocional i espacial amb el seu autor. A vegades, en l’art contemporani, es concep l’anècdota com el sobrant, allò que ens allunya del fonamental. No obstant això, en aquest cas, són aquells relats en aparença anodins els que sostenen l’atenció. Una senzillesa de la qual radica una tija que s’alça amb assossec.

D’aquelles arrels, aquestes llavors: Tinoco ha trobat en la pintura la seua manera de retornar, no sols a llocs sinó a moments de la seua (encara imperant) joventut. I a través d’aquest esforç pictòric, madura la seua mirada. Com en Sweatshirt, els territoris discrets de la vivesa semblen obviats per la vista adolescent; al mateix temps, aquells naixen sovint de la rebel·lia del xiquet. Al final, tot es converteix en un joc molt seriós, amb regles una miqueta puerils, assumpte de pocs i interés de qui sap qui. Perquè tan sols constitueix un càlid exercici de mirades, atencions i decisions.

1 Earl Sweatshirt. (Invitat). (2025, 22 d’agost) Earl Sweatshirt on Live Laugh Love Fatherhood, Odd Future & the Wiz Khalifa Tour [episodi de vídeo pòdcast]. En Popcast, The New York Times. 5’ 30’’. https://www.youtube.com/watch?v=FH5cyWHTiio 

2 Traducció: «volia desesperadament pintar alguna cosa amorosa… […]
El tema no eren els gossos, sinó el meu amor per aquestes xicotetes criatures».
Cita extreta de 1995. The David Hockney Foundation
https://www.thedavidhockneyfoundation.org/chronology/1995