He de confessar que El arcoiris de la gravedad és un llibre que no he llegit. Ho he intentat i no he pogut. Em tira, m’escup, em repudia, es riu de mi una vegada i una altra i una altra. No obstant això em fascina. És complicat, inaccessible, punk, críptic, històric, tecnològic i analògic tot en un. Us diria de què va, però no tinc molta idea, així que diré que va de coets, concretament del coet V2 que va desenvolupar Werner Von Braun per a deixar Londres fet una ruïna. De les moltes portades d’aquest llibre, la que més m’agrada i la culpable que el comprara, és una que té els esbossos del V2 en blanc sobre un fons color blau de Prússia. Això literalment en anglés es diu blueprint i en valencià cianotip. 

Tots els camins és un elegant conjunt de cianotips que giren entorn d’un projecte que mai va ser. Tots units formen una caterva de pistes deixades com molletes de pa per a un detectiu estrany que buscara desentranyar el perquè de l’art de Ponce, però estaríem equivocats si pensàrem que el pintor ho posa fàcil. En lloc de ser la narrativa fragmentada en forma d’encenalls d’una obra mestra oculta, Tots els camins és un conjunt de restes. Restes no com els fragments de poca importància que deixa un tot, sinó més aviat com a restes mortals d’una bellesa seductora. Com a relíquies funeràries. Com l’escultura brutal i abstracta que forma una muntanya de rebles de rajola després del Blitz. 

És molt més bonica la idea de llegir un llibre que la seua lectura. Un llibre sense obrir és tots els llibres possibles. La fantasia d’un projecte per començar és sempre més agradable que el seu desenvolupament, les possibilitats són infinites. Tsundoku és com anomenen els japonesos a la compulsió d’acumular llibres sense llegir-los. En el millor prefaci de tots els temps¹ Anne Carson parla que l’enamorament és exactament això. Parla del filòsof protagonista de La peonza de Kafka, que es delecta perseguint les baldufes amb les quals juguen uns xiquets una vegada i una altra només per a trobar-se un vulgar tros de fusta a la mà cada vegada que les agafa. La seua vida és un passar constantment de la il·lusió quimèrica d’atrapar l’intangible a la nàusea que li produeix el resultat real. Estimem les metàfores mentre giren, però no suportem la seua explicació. Ens fascina la cerca del coneixement, però el coneixement en si és pitjor que la investigació. No podem atrapar la bellesa per a disseccionar-la com a un gripau en una classe. El que ens agrada de veritat és perseguir-la constantment sense arribar a aconseguir-la. Per això estem enamorats d’enamorar-nos. Per això Tots els camins, entés com a deixants del passat o com a esbossos de l’avenir, és molt més captivador del que ho seria la matriu de la qual es van desprendre els fragments o la conclusió a la qual es podria arribar.  

Les conclusions de la raó no són sempre agradables. El somni de la raó produeix monstres, deia Goya, i veient uns certs refinaments de la tècnica és difícil no estar d’acord. Una explosió termonuclear, l’extermini fordista d’un grup humà o aconseguir sintetitzar gas sarín per a soltar-lo en el metro són sens dubte grans assoliments de la tècnica i la raó, però no són res del que sentir-se orgullós. La diferència entre una magrana i un rellotge suís és que el segon no mata i per això li diem artesania. La idea d’una bomba és més bonica que la seua realitat. L’art no mata. 

En principi.

Emily Dickinson va escriure «I died for beauty» en el seu poema sense nom 448. Què et matarà de bellesa sinó l’art? L’art de Ponce de moment no mata, però és difícil no veure en la seua proposta el cianotip, l’esbós, la planificació d’un projecte ciclopi, alié a tota mesura i incomprensible, del qual només poden veure’s fragments del que queda, retalls descartats del que poguera haver sigut o, més terriblement, centellejos del que serà.

El fet que Tots els camins siga una distorsió fragmentària, un reflex en un espill trencat, és precisament el motiu pel qual podem mirar-lo cara a cara. Si no és així, de no ser el reflex d’un reflex, de no ser el residu d’una cosa més gran sinó la cosa en si, probablement ens convertia en pedra com la mirada de Medusa o ens causara un calfred com el que sentim en contemplar els 14 monolítics metres d’un V2. No per res aquests coets estaven pintats a seccions blanques i negres com si el mateix Ponce els haguera intervingut. L’art mata.

«A screaming comes across the sky. It has happened before, but there is nothing to compare it to now.»²

—

¹Carson, A. Eros the Bittersweet: An Essay. Princeton University Press. 1986.
²Pynchon, T. Gravity ‘s Rainbow. Viking Press. 1973.