Em trobe amb una cosa extinta i emocionant. Àlbums que es multipliquen per segons i s’apilen en calaixos que em fan esternudar. Identifique els meus pares quan encara no ho eren i més tard em trobe a mi mateixa en forma de bebé en fotografies. També veig trossos de pastissos i de festes d’aniversaris, brindis, menjars, cares desconegudes, llums, amics, habitacions sense encant, flors, gestos, passos de ball, xiquets i cadires. Tot aquest imaginari és el germen i el contingut de les obres de Mohamed L’Ghacham. Moments guardats en un moble que ningú toca.

L’Ghacham compta amb una formació híbrida i intermitent. En primer lloc, exterioritza el seu talent a través del grafit i en companyia dels seus amics de forma improvisada com ell mateix descriu. Més tard comença i abandona els seus estudis d’Il.lustració i Arts aplicades al mur. Finalment, és becat per a desenvolupar la seua tècnica a Barcelona Academy of Art, complementant així el seu coneixement previ. D’aquesta manera sorgeix un artista precoç i intuïtiu, que mescla la frescor del carrer, el domini del medi pictòric així com el mural i la disciplina que requereix el gènere figuratiu clàssic. Amb l’auge de les xarxes socials com a teló de fons i un treball constant, L’Ghacham recull seguidors i suma col•laboracions amb col•legues de professió i festivals per tot el globus.

Aquest pintor d’origen àrab, va créixer al Maresme i actualment s’ha establit a Barcelona i utilitza aquests fragments íntims i els exhibeix a través dels seus murs i dels seus quadres. No resulta un exercici intrusiu perquè la seua mescla de traços dona pas a imatges extraordinàriament delicades. Trasllada aquestes instantànies mundanes, instal•lades en la indiferència i les col•loca en un lloc protagonista de manera respectuosa. L’Ghacham ens proposa trossos de quotidianitat en edificis de tota índole i en diferents punts geogràfics, com ara Basilea, París, Madrid, Rabat, Ragusa, Fuerteventura, Oostende, Los Ángeles o Schiedam. També a través de llenços que formen la seua obra d’estudi i que poden veure’s en galeries com PDP Gallery, amb seus a França i als Estats Units.

S’estableix un diàleg entre les obres citades i els transeünts puntuals o assidus que són testimonis de les imatges plasmades. Aquestes esglaien l’espectador per l’evidència de la seua envergadura i pel seu realisme plàcid. L’Ghacham treballa amb l’espontaneïtat que li remeten els fragments que tria, el to nostàlgic que aporta la fotografia moltes vegades analògica i la condició eterna del moment capturat. Crida l’atenció el seu art realista combinat amb acabats més desenfadats, deixant en un segon pla la nitidesa dels detalls dibuixats.

El gènere pictòric que desenvolupa L’Ghacham és embargat del seu lloc d’origen tradicional i és plasmat en el suport mural. Aquests arxius costumistes repercuteixen en el context espacial i articulen un paisatge renovat. Són aparadors que ens revelen potser moments coincidents de la quotidianitat que es viu en aquest edifici en concret.

Focalitza el seu art en partícules d’informació subtils com el gest que es desprén de les figures retratades i l’ús del color assossegat. S’intueix certa improvisació en la configuració del seu compendi d’imatges per exemple a través de rostres no acabats o suggerits. No sembla que sentencie una interpretació lligada a la seua autoria sinó que anima el seu públic a aprofundir en les seues reflexions o sensacions.

Una de les seues últimes propostes és la col•lecció «Colorado», a través de diversos llenços crea una narrativa on prima la naturalesa com a espai social i l’interior d’estances en calma. Un d’ells mostra una habitació de color blanc i una parella descansant sobre un sofà de color roig. Potser acaben d’arribar a sa casa perquè la xica no s’ha llevat la bossa de damunt i porta la jaqueta posada o, contrariament pel han d’anar-se’n i no volen. Els dos semblen cansats però alhora tenen satisfacció en les seues cares. Les seues posicions ens indiquen que estan còmodes i que de moment no es mouran. Aquest artista heterogeni aconsegueix transmetre en les seues peces certa quietud, ja siga mitjançant poses planificades, posats robats o natures mortes imprevistes.

Abans de deixar els àlbums al seu lloc, fotografie algunes de les fotos i li les envie a Mohamed. Em recorden inevitablement la seua obra i no em resistisc a oferir-li aquest material. Potser propicie un latent conflicte intergeneracional, però no vull que la seua producció cesse, així que el furt és inevitable.