Moquetas de colores, espacios de ficción y trajes a juego se situa en un territori ambigu on el que és documental i el que és fictici deixen d’oposar-se, i lluny d’entendre la ficció com a impostura, la proposa com un dispositiu capaç de generar sentit, i no sols s’aproxima a una forma de veritat, sinó que s’hi converteix.

Aquest treball de Paco Poyato es desenvolupa en la fira internacional especialitzada en el sector ceràmic CEVISAMA, i ho fa des del fotoperiodisme com a gènere primari del documental. No obstant això, Poyato parteix d’aquesta objectivitat inicial de la fotografia de premsa per a escapar progressivament cap a altres espais, on la veritat no sempre és real ni la ficció una simulació. La trajectòria de Paco Poyato, els seus projectes previs, ajuden a entendre aquest desplaçament.

L’objectivitat inicial de la fotografia —aquesta creença històrica en la seua capacitat per a registrar i donar fe del món— ha vingut deixant pas a la possibilitat expressiva i ficcional de la imatge; la fotografia emprada com un instrument de desautomatització de la mirada. La ficció emergeix llavors no com a negació de la veritat, sinó com un dels seus modes possibles, creadora de mons simbòlics que no es limita a inventar realitats inexistents, sinó que organitza i dota de coherència els signes del món. En aquest sentit, les fires de mostres tradicionals són aquests espais de ficció espectaculars dissenyats per a representar una promesa de progrés i futur. Són llocs d’aparença i simulació on paradoxalment convergeixen valors i jerarquies profundament reals.

Paco Poyato ens regala un conjunt d’imatges realitzades a partir del detall, de la descontextualització i de l’extracció de fragments de la realitat. Plànols verticals i horitzontals aïllen mocassins llustrosos, calcetins de fil i trages a joc de jaqueta i pantalons monocolor, de l’aparent uniformitat dels quals s’escapen, com per una clivella, corbates roig sang, fúcsia o groga llima. Plànols zenitals esclafen cossos contra el sòl mentre parets de pladur i superfícies de suro construeixen una materialitat anodina i provisional. El fragment opera ací com a metàfora del món, com una suma de parts inconnexes que només adquireixen sentit dins d’un sistema major.

I un ús del flaix que resulta determinant. Centellejos frontals de contrast violent que eliminen la profunditat, i intensifiquen una plenitud quasi escenogràfica. Les ombres dures retallen les figures i les transformen en contorns rígids de cossos cosificats, com a adhesius antropomòrfics pegats a un fons camús i artificial, on el tractament de l’escala i l’enquadrament reforcen aquesta sensació d’artifici d’una aparent veritat que comença a clivellar-se.

En aquest context, el trage jaqueta, omnipresent, funciona com una disfressa homogeneïtzador, una autèntica tramoia del sistema: una vestimenta que iguala, neutralitza i oculta les diferències individuals sota l’aparença de professionalitat i èxit. De manera paral·lela, l’espai firal, tradicionalment entés com un «no-lloc», es transforma en l’obra de Poyato en un lloc ple de sentit. En ser fotografiat, passa a existir en un sentit antropològic: es converteix en un espai habitat, observat i narrat, on la ficció visual revela les estructures simbòliques del real.

La moqueta és un altre element clau: aquest material que decora mentre tapa, embelleix mentre oculta. Cobreix el sòl, esmorteix el soroll, homogeneïtza el trànsit i esborra qualsevol rastre de desgast. Una pell artificial que se superposa a l’espai real, anul·la la seua història i la substitueix per una superfície neutra, neta i provisional.

El seu colorit intens converteix el sòl en un escenari, en una base cromàtica sobre la qual els cossos, amb els seus vestits, sabates i gestos es desplacen. La moqueta no sols sosté l’escena, sinó que la construeix simbòlicament, opera com a metàfora del sistema que representa: un dispositiu que cobreix les estructures, suavitza les asprors i presenta la realitat com un plànol continu, confortable i perfectament intercanviable.

El projecte adopta un enfocament pròxim a l’antropologia especulativa. La càmera és utilitzada com a eina metodològica i el projecte fotogràfic funciona com un estudi de camp antropològic. Poyato observa, registra i descriu un ecosistema humà específic, però ho fa des de la consciència que tota descripció implica ja una construcció. La fotografia possibilita aquesta descripció al mateix temps que la tensiona, i l’espai de ficció és l’espai que crea Paco Poyato: un lloc de creació on l’artifici s’assumeix com a condició constitutiva del real, on des d’un punt de vista shklovskiano [sic], l’objectiu de l’art no seria el reconeixement automàtic de l’objecte, sinó oferir una visió renovada que permeta la desautomatització de la mirada. Perquè Poyato obliga l’espectador a detenir-se, a mirar de nou allò que creia conéixer. La fotografia com un dispositiu carregat d’ideologia i ficció.

Moquetas de colores, espacios de ficción y trajes a juego proposa una reflexió àmplia sobre com veiem, com creiem i com construïm això que anomenem veritat. Perquè, què hi ha més fictici que el capitalisme i el seu permanent i intercanviable escenografia?