Pepe Monfort Barberà (2022)

DESXIFRANT L’ESPAI

«Somiem les línies i les línies somien amb nosaltres, són somnis que ressonen junts formant un sol somni, o un somni compartit».

Pablo Palazuelo

La intuïció es caracteritza per ser una forma de coneixement immediat, en l’adquisició del qual no intervé cap raonament, cap deducció ni cap acte conscient.

En la producció artística de Pepe Monfort hi ha alguna cosa de tot això. Sobrevé una visió kantiana de l’estètica segons la qual l’obra està desproveïda de tota finalitat semàntica. No hi ha un concepte previ, sinó que la idea és el mateix acte estètic. Els complexos desenvolupaments geomètrics prosperen més en l’aparença que en la substància i engendren artefactes d’una enorme singularitat. De la seua execució espontània naixen estructures i xarxes que creixen de manera orgànica en un procés en el qual la pulsió del creador i el ritme s’antullen com a part fonamental de l’experiència creativa.

Sense abandonar la immediatesa d’obres anteriors, en aquesta intervenció sí que hi ha un procés a priori. A la gestualitat del traç se suma l’ús de superfícies industrials mecanitzades. La incorporació d’elements de PVC, fusta i cartó aporta noves textures a l’obra de l’artista, fet que modifica i reorganitza les superfícies en un espai tridimensional. Hi ha un esment a l’objecte construït industrialment, d’una banda, mentre que, de l’altra, es manté la sensació epidèrmica del dibuix que caracteritza la seua obra.

Aquest enriquiment del llenguatge visual ve acompanyat d’un canvi d’escala respecte als treballs anteriors. En aquesta ocasió l’espai expositiu no actua com a mer contenidor de l’obra, sinó que passa a ser part constituent d’aquesta. La realitat física de la sala no sols dialoga amb els plans que crea l’artista, sinó que es transforma en suport dels seus desenvolupaments. Les parets medien entre figura, elements modulars i collages. El buit dels murs i el dibuix intercanvien qualitats per a reconéixer-se finalment en un tot en el qual queden diluïts els diferents suports emprats i en el qual la línia s’imposa com a element integrador i igualador de les diferents superfícies i materials. L’emoció naix d’aquesta nova sensibilitat en l’ús del volum i l’ampliació d’espais.

L’art és igual a l’experiència i això, en el cas de Pepe Monfort, ens porta indefectiblement a la seua professió d’arquitecte. En les seues obres descobrim de manera inconscient una preocupació per l’ordre i un èmfasi en la creació d’efectes espacials. Hi ha una necessitat de construir, de transcendir els límits físics del dibuix; l’explosió de les tres dimensions en la imatge bidimensional, els traços que van progressant a través dels diferents paraments, espais que es toquen i es comuniquen amb uns altres… Trets que suggereixen a l’espectador diferents maneres d’entendre l’espai i donen fe d’aquesta coexistència entre l’univers gràfic i l’arquitectònic.

Aquesta intervenció ens convida a endinsar-nos i a circular per les trames construïdes per l’artista. En la relació entre el contorn i l’espai és on l’objecte es fa sensible, es construeix i muta. Cada experiència o impressió es converteix en una existència diferent. Com succeeix sovint amb el bon art, és una obra fàcil de veure. Entre les seues formes l’espectador se sentirà còmode i explorarà qualitats de la bellesa com ara la serenitat, l’harmonia o la proporció, a més de viure espais que haurà d’acabar de processar i completar en el mateix acte de la percepció.

Víctor Monfort Pellicer