Com de costum, agafe el bus i el tramvia per a desplaçar-me des de casa al meu lloc de treball. El recorregut ix de la zona del port de València i avança en paral·lel a un tram del front marítim. Un paisatge quotidià per a mi que, no obstant això, aquesta vegada decidisc observar prestant especial atenció al fem, l’escampada per carrers confrontants a una de les platges més emblemàtiques de la ciutat. Bosses, embolcalls de tota classe, botelles, gots, caixes o roba són només alguns elements d’un llistat interminable conformat en tot just uns minuts. En arribar, realitze un altre exercici. Visite virtualment alguns dels museus internacionals amb les col·leccions de pintura més importants a la recerca d’algun senyal de presagi, d’indicadors, indicis o pistes que vaticinaran la tragèdia. Ni rastre, l’imaginari que trobe de la mar en temps ja llunyans sembla net, polit i immaculat. El seu costat més fosc resideix, si potser, en escenes bèl·liques o en la fúria de la naturalesa.

Però en el seu llibre Todo lo que era sólido (Seix Barral, 2013), l’escriptor Antonio Muñoz Molina afirma que «Lo que no existía y casi no se imaginaba puede hacerse real. Lo que hoy es más indiscutible y más sólido y nos importa más mañana puede haberse desmoronado o puede haber sucumbido a un desguace motivado por intereses económicos o designios políticos, o simplemente porque no hubo un número suficiente de personas capaces que tuvieran el coraje de defenderlo». Un advertiment aterridor des del qual, per exemple, és fàcil comprendre el naixement, auge i pertinència del moviment ecologista a partir de les últimes dècades del segle xx. O, avançant-nos al contingut de les pàgines que vindran a continuació, també resulta senzill empatitzar amb la sensibilitat i preocupacions d’una jove fotògrafa que per voluntat pròpia decideix emprar diversos anys de la seua vida a assenyalar que aquelles idíl·liques escenes d’arena i aigua representades a l’oli o altres tècniques pictòriques pertanyen definitivament al passat.

En Do you sea? Selen Botto interpel·la al públic, sense metàfores, sense subterfugis, a tenir present que, com expressa Óscar Calavia en Basura. Ensayo sobre la civilización del desecho (Pepitas de calabaza, 2020), «La basura es el precio que hay que pagar por poner la humanidad en primer lugar». Formem part d’una societat en la qual, segons un estudi liderat per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), el turisme genera el 80 % dels residus que existeixen a les platges del Mediterrani. Així mateix, els microplàstics que acaben en la mar procedeixen principalment de productes de cosmètica i higiene personal. Precisament, a través de la reutilització de bona part de les restes d’aquests articles de consum, Botto incorpora intel·ligentment nous reclams a les seues imatges primàries utilitzant la superposició, que esguita de colors intensos i artificials estampes lúdiques, d’esbarjo o familiars. Al marge de l’originalitat i força visual de la proposta, en ella té lloc un atractiu encreuament de camins entre intenció artística, comunicació publicitària i coneixement científic que podria insinuar-nos la virtut i de vegades, fins i tot, necessitat de no ofegar forçosament la fotografia en els seus codis tradicionals, sinó de comprendre-la com una disciplina més a la qual situar en contacte amb altres maneres de veure i pensar el món. Una obertura que potser facilita la complexa tasca de fotografiar tot el que era sòlid.