Hi ha tres anècdotes personals, relacionades amb la fotografia, que d’alguna manera m’han marcat especialment.

Mon pare ha treballat des de la seua infància en tot tipus de feines efímeres. Entre les que jo conec, podria citar: repartidor de begudes, obrer, veremador, cantiner en un cine, cambrer, mosso de magatzem en fàbriques de conserva, a més de nombrosos treballs com a ajudant i aprenent. Curiosament, a mitjan anys seixanta, va treballar com a fotògraf en l’únic estudi fotogràfic que hi havia al meu poble. Aquesta pot ser la raó que hi haja tantes fotografies de mon pare d’aquella època, a pesar que en la seua família ni tan sols comptaven amb càmera de fotos, ni podien permetre’s fer-se fotografies d’estudi. Encara sabent que mon pare no és un expert en tècnica fotogràfica (càmeres, laboratori…), i ni de bon tros en fotografia, aquest fet em reconforta enormement.

No recorde molt bé on es guardaven els àlbums familiars en la casa on vaig nàixer, però recorde perfectament el lloc exacte on ma mare posava els negatius de les fotografies. Estaven en una vella caixa de sabates,
en un armari de paret que, entre altres coses, albergava una estranya enciclopèdia de l’ésser humà que em causava terror, amb una pàgina en la qual apareixia un ull en primer pla al qual injectaven alguna cosa amb una xeringa. A més, just damunt de la caixa dels negatius, hi havia una xicoteta col·lecció de revistes amb diverses Interviú. El meu interés per la fotografia ve de la meua infància. Devia tenir vuit o nou anys quan em vaig introduir per primera vegada en les entranyes d’un laboratori, perquè la meua germana, tres anys i un dia major que jo, va aprendre a revelar fotos per aquella època. Més tard, tant en l’institut com en el batxillerat artístic, revelàvem fotos en blanc i negre en classe.

A final dels anys noranta, uns anys abans que els meus pares es mudaren de casa, vaig pensar a recollir la caixa dels negatius i positivar-los per a veure què trobava, en un intent per descobrir aquelles fotografies que no s’hagueren passat a paper per qualsevol motiu i, per tant, no estigueren en els àlbums de fotos. Però quan vaig obrir l’armari, la caixa no estava. No em va sorprendre perquè ma mare sempre anava reallotjant les coses de la sala. La sorpresa va venir quan li vaig preguntar on havia guardat la caixa amb els negatius i em va dir que l’havia tirada perquè ocupava espai.

Fa poc, revisant amb deteniment els àlbums familiars, em vaig adonar de com s’esfumava l’aura d’algunes imatges que recordava d’una certa forma, en comparar-les amb les fotografies reals. Entre totes, destaca una que em crida moltíssim l’atenció i en la qual mai m’havia fixat. Es tracta d’una típica escena de celebració familiar. En primer pla apareixen unes mans que brinden amb copes. Darrere del brindis està ma mare, somrient amb un aspecte molt dels vuitanta, i just al costat estic jo, mirant l’espectador a través d’una càmera, una Kodak compacta que suposadament feia molt males fotos. És evident que estava jugant i no hi ha registre de la foto que vaig disparar. Però aquest gest, el de fotografiar el fotògraf, em recorda un xicotet fragment d’una pel·lícula dels germans Lumière, que pot interpretar-se com el primer acostament entre el cine i la fotografia. El metratge mostra una brigada de fotògrafs que assisteixen a un congrés de fotografia celebrat a Lió el 1895. En un cert moment, mentre desembarquen, un d’ells planta un trípode davant del cinematògraf dels Lumière i els fotografia. Encara que no hi ha existència d’aquella foto, se sap que el fotògraf era l’astrònom Pierre Jules César Janssen. En el nostre cas, l’autor de la imatge inexistent sóc jo mateix, i seguisc sense recordar qui va disparar la fotografia.

TAXONOMIA D’UN ÀLBUM

M’agrada pensar en l’àlbum familiar com un relat visual que immortalitza els millors moments de la nostra vida, o almenys aquells que algú decideix conservar. Es fulleja en grup una i mil vegades i activa els mateixos records fins a convertir-los en llocs comuns. No ens enfrontem a aquestes imatges amb neutralitat, sinó a través de la pròpia experiència o d’allò que ens han contat.

D’altra banda, la distribució de les fotografies va guiant el sentit de la narració. L’ordre no és casual, sinó que s’agrupen per afinitats: fotos pertanyents a un mateix lloc que formen xicotetes sèries, fotos reunides segons la persona retratada, fotos ordenades de manera cronològica o imatges que per les seues dimensions i forma s’han col·locat en una pàgina determinada per a optimitzar l’espai, en composicions geomètriques perfectament acoblades.

Aquest cúmul de suggeriments em fascina, fins al punt de centrar aquesta exposició en un àlbum de fotos familiar, un dels que ha marcat la construcció de la meua pròpia imatge de la infància i de la meua família. He dibuixat les seues fotografies i les he redistribuïdes de nou per a crear un nou relat. He pres fragments, he jugat amb superposicions, ampliacions i altres recursos que n’alteren el sentit original, emfatitzant o desestabilitzant la seua posada en escena, en un intent d’abordar el relat d’una forma despersonalitzada, per a obrir-lo i establir noves relacions entre les mateixes imatges i tots aquells elements externs —textures, reversos, papers i càmeres— que les fan possibles.