Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Trashformaciones (2015)

Art després de la mort

Ningú dubtaria que el fruit literari, l’obra, siga llibre, poema o cançó —inclús, ja posats a divagar, guió audiovisual— es destil·la després d’un treball empíric. Prova error prova error fins que un desemparat ésser aconsegueix trobar el camí per a explicar-se, per a construir els seus ponts de comunicació amb la resta d’éssers humans, i amb el temps arriba a ser docte en aquesta matèria, la de comunicar. La teoria queda, al meu parer, relegada a cerimònia d’iniciació, salconduit, si es vol, a l’exclusiu club d’artistes —paraula pornografiada per aquesta cultura imposada que ens governa— legitimats a expressar el que altres ja van fer però avalats per la seua formació en escoles i centres de tant de prestigi com inutilitat avui dia. Vivim un temps en què el coneixement per se ja no serveix de res. Com deia l’anunci de Pirelli: «La velocitat sense control no serveix de res».

Quan tenia set o vuit anys acostumàvem a realitzar una pràctica que ara veig perillosa i llavors no era més que un joc. En eixir de classe, uns quants anàvem pels horts construint cabanyes, fent guerres amb pals o taronges i mil berganteries més. Vaig oblidar una per un temps, i fa poc m’ha vingut a la memòria. Ens acostàvem fins a la via del tren i deixàvem sobre el rail alguna clau que havíem trobat. En passar el ferrocarril l’esclafava per complet. En aquell moment una clau perduda en el camp es convertia en un objecte de culte, quasi menys que un talismà, alguna cosa a contemplar i conservar. En definitiva, i per què no: art.

No va ser fins que vaig començar a conéixer l’obra de Pablo i Blas Montoya més a fons, que vaig reparar en aquesta idea. En comprendre la seua metodologia de treball, la seua font d’energia, el seu prisma sobre l’art i el protocol amb què actuen vaig comprendre també que l’objecte discursiu de la seua obra naix d’una necessitat humana per aferrar-se a la vida, no sols la nostra sinó també la de les nostres coses. Deia John Lennon que la vida és allò que ocorre mentre perseguim els nostres somnis. També, al meu parer, la vida és allò que deixem en els éssers estimats, però també en els nostres objectes. Aquest armari del iaio replet de roba poc usada o fins i tot sense estrenar, però que el defineixen per igual, i el mantenen viu d’alguna manera a pesar que porta anys en el cementeri. Quan ens desfem d’aquell armari, el iaio estarà realment mort, no abans.

D’aquesta manera se m’antulla veure els germans Montoya com una espècie d’Oskar Schindler, salvant de la fosa, de l’especejament i de la mort tots els objectes possibles que passen per la ferralleria familiar. Com si s’apostaren a la vora d’un riu i intentaren salvar persones que suren a la deriva, torrent avall, camí de la gran cascada. Així és com interprete jo la seua obra. Tenen la facultat de veure els objectes més enllà de si mateixos, com un bon editor sap apreciar una gran novel·la en un primer esborrany, de la mateixa manera. I una vegada triats els que se salvaran de la crema comença el meravellós procés de buscar vida dins d’aquests; esclafar, tallar, tòrcer, aplicar punts de vista diferents, trencar els seus contextos i soltar-los a volar, com qui obri una gàbia i observa on va el pardal alliberat.

De la mateixa manera, Blas i Pablo apliquen la força, la intel·ligència i la creativitat sobre objectes sense a penes constants vitals ja, fins a tornar-los a la vida, en forma d’objectes d’art.

L’art és una condició pròpiament humana. I què hi ha més humà que els nostres propis objectes, els nostres residus, el nostre fem, ferralla...? I aquesta capacitat de comunicar-nos emocions, informació, lucidesa, és el que converteix l’art en allò que és. Sempre segons l’opinió d’aquest illetrat que vos parla. I per a mostra un botó, la primera vegada que vaig visitar el seu taller el vaig recórrer en silenci; la seua gossa Chata (supose que ve de chatarra) m’acompanyava amb una fusta entre les dents perquè vaig cometre l’error de llançar-li-la tot just arribar. Vaig caminar fins al fons i vaig trobar, com un pernil en un assecador, una moto Vespa de Correus esclafada com un llenguado. La vaig reconéixer, abans de ser art va ser la meua moto. La solia conduir quan treballava en el servei de correu urgent a Castelló fa anys.

Mai dos lectors lligen el mateix llibre, així com mai dues persones contemplen la mateixa obra d’art, ho fem des de la nostra pròpia experiència, des de la nostra pròpia vida. Una vida que caldria viure com l’art de “Trashformaciones”; amb prova error prova error, fins a trobar amb allò que volem, i que romania amagat davant dels nostres nassos.

Ángel Gil Cheza