Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Ximo Ortega (2013)

Tres pardals d’un tir

Relata Juan Muñoz en els seus Escritos com en l’altiplà peruà, en un poble anomenat Zurite, a 3319 metres d’altura, una vegada a l’any, els seus habitants erigeixen una casa, a la qual denominen la posa en un costat de la plaça principal de la població esmentada. Es tracta d’un entramat d’estructures, sense a penes recobriments, un lloc abstracte completament buit d’objectes, però replet d’idees. Durant un any, els habitants ocupen momentàniament aquell lloc, acció que descriuen com la d’entrar en una habitació a fosques, sempre sols, i en ell romanen durant un temps indefinit. Allí res els succeeix i res ocorre. En el mateix any de la seua construcció, any no necessàriament dictat pels 365 dies, un dia no convingut per la tradició, es retiren algunes fustes que són reutilitzades per a altres cases i la posa es crema. La història torna a començar poc després. Com la posa, el projecte de la modernitat, que donava recer als ideals utòpics de llibertat, igualtat i solidaritat, ha quedat deslegitimat pel paisatge eticopolític de l’univers contemporani. Ja no hi ha ruïnes, sinó runes, naufragis dels successius presents.

En aquest marc genèric és on podem ubicar el treball de Ximo Ortega. Les seues escultures no exposen solucions de continuïtat relacionades amb el futur, sinó una referència permanent a la resta, al fragment des del qual no és possible reconstruir el tot, a la processualitat, al reciclatge de la fusta que abandona per això la seua qualitat de producte per a recuperar els seus valors en brut, per a perdre l’olor de mercaderia.

Com un fuster peculiar, va generant híbrids d’animal i arquitectura en un bestiari personal en què es produeix la simbiosi d’allò orgànic i allò constructiu, marcat per buits ortogonals que mostren l’interior d’aquelles carcasses, semblants a mobles inestables. En elles habitem sempre els límits i en situacions sempre límit. Com a animals ensinistrats, caçadors caçats, els individus contemporanis conceptualitzem el nostre temps com un present d’aniquilacions i supervivències, sense demores, sense possibilitat de sedentarisme o nomadisme, sinó només de subsistències precàries. D’aquesta manera, el treball de Ximo Ortega Garrido és una invitació a creuar el confús buit de la contemporaneïtat, els seus trofeus espectaculars i la seua derrota monumental.

Igual que la posa, l’escultura de Ximo Ortega és una metàfora del domini exercit sobre la naturalesa, idea producte d’una convenció, de les desavinences emanades de l’estructuració de les nostres formes de vida. Així revela la fractura entre qualsevol realització arquitectònica efectivament real i la utòpica imatge de sentir-se a casa en el món, mostrant els clivells d’una societat despersonalitzada en la qual la política de producció dels espais i les formes de construir i habitar es revelen en el fons com a elements purament especulatius i de trets econòmics que ben sovint adopten la forma d’allò salvatge. Els individus contemporanis no habitem, sobrevivim, busquem la provisionalitat, tasca de la nostra actual perspectiva de consum a què Ximo Ortega al·ludeix amb un punt de vista radicalment crític.

Els seus espais arquitectònics es desestabilitzen i la seua funció genera un desacord entre els termes habitatge i llar, habitant i subjecte. La casa pareix un fardell que lliga i sotmet l’individui l’inscriu en un procés de rígida socialització, de domesticació. D’aquesta manera es reforça la idea que l’habitatge es conceptua com un fet distintiu, el consum del qual atorga determinada condició social en un moment en què ja pareix haver-se conquistat quasi tota l’experiència vital per part de valors economicistes, procés que es rebutja a partir del reciclatge dels materials efectuat processualment en aquests treballs, rescatant la runa i convertint- la en ruïna, amb això fa que siguen visibles les limitacions de la norma, aquelles que podrien escapar-se al que està establit i al que no es correspon amb les necessitats concretes del lloc.

Ací, l’escultura mostra tres maneres d’habitar impossibles: com a paràsits, com a salvatges, com a clients. Tres condicions confirmades en les urbs contemporànies, tres perspectives crítiques que Ximo Ortega tenalla de demandar des de les seues peces, per a matar tres pardals d’un tir.

Marina Pastor