“Dissentisc d’aquells que tracten la imaginació infantil com una espècie de somni; en canvi, jo la recorde com un home que somia recordaria el món en què estava despert.”
G. K. Chesterton

La vinculació entre art i joc és intrínseca a la naturalesa d’ambdues pràctiques. És l’acció i la possibilitat d’una trobada no esperada (o bé esperada, però impredictible en la seua successió) el que converteix el procés artístic i el gaudi del joc en experiències intenses. La possibilitat de compartir els casos del joc i l’exposició final d’un treball artístic disposen de mètodes de contemplació o gaudi molt diferents, però el procés s’assembla tant entre si, que els resultats podrien també analitzar-se a partir de les seues semblances i troballes comunes. Igual que un xiquet que juga, l’artista posa límits, acota, per a descobrir possibilitats infinites dins d’aquests mateixos límits.

Les referències de la pintura de Nelo Vinuesa a les dinàmiques del joc es presenten des de l’inici com a nivells o pantalles oferides solapadament. És un joc que disposa d’unes regles molt sofisticades i els components del qual només podrien ser híbrids.

Sobre la superfície apareixen registres molt diversos, resultants tant de la capacitat tècnica per a simular elements reals, com per l’aparició de símbols clàssics realitzats de manera sintètica, que aconsegueixen reelaborar i actualitzar també el seu significat. Els fons de pintura acrílica serveixen de base a una successió de siluetes realitzades amb vinil de colors plans que actuen com a personatges en un camp de joc (o de batalla) sense referències humanes concretes.

A diferència d’altres treballs anteriors, fins i tot el projecte “Wild Pulse” que també s’exposa en aquesta mostra, en “Castlehead” no hi ha persones o animals; els elements arquitectònics deixen entreveure una presència, igual que els paisatges de colors intensos i combinacions àcides. L’escala d’aquests detalls obliga l’espectador a introduir-se dins del quadre, com si poguera passar per l’ull d’un pany i aparéixer dins d’un paisatge només intel·ligible com a combinació de coses abans vistes i viscudes, i d’altres que es generen en aquest mateix moment de contemplació activa.

Al mateix temps, les referències al castell com a fortalesa, lloc propi, univers creat amb la textura de cada pell, totes comunes i totes distintes, ens obliga a pensar en l’espai que governa l’amo d’aquest camp obert. Per moments, el joc presenta un temps en calma, sacsat de sobte per xicotets altercats, flames (o el símbol de la flama) i textures emuladores. Altres vegades, no obstant això, tot està per succeir, no existeixen ni les regles a partir de les quals iniciar el joc, perquè els límits del tauler remarquen la forma d’un quadre, però no indiquen la manera com s’hi juga.

La interpretació d’una obra artística sempre s’enfronta a aquest tauler sense regles precises, on jugar a imaginar què vol dir l’artista sempre es farà a partir de discernir primer què som nosaltres.