Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Escif (2013)

Ceci n'est pas un graffiti

El 1929, el pintor surrealista René Magritte va sorprendre el món de l’art amb una enigmàtica pintura en la qual sota la imatge d’una pipa es podia llegir: “Ceci n’est pas une pipe”. L’ambigüitat del missatge va marcar el límit entre la realitat i la seua representació i va posar de manifest la subjectivitat en la interpretació artística que, en tot cas, quedaria sotmesa als criteris ideològics de l’observador.

Sóc arquitecte i, com a tal, estic interessat en el món de la cultura artística; també en l’enteniment de la ciutat com a
lloc d’intercanvi d’experiències. Des de les primeres ciutats modernes postulades pels pioners de la modernitat (Le Corbusier, Mies, Gropius...), que reivindicaven la zonificació –i, per tant, la separació d’activitats- com a sistema d’ordre urbà, fins a les nostres ciutats actuals més compromeses amb la diversitat, sempre he cregut en el poder del carrer com a lloc de trobada i de participació. També com a marc per a la representació artística: Grafit? Art de carrer? Art urbà?

“La calle es mía...” cridava Fraga Iribarne a l’Espanya predemocràtica. Avui, amb la nova Llei de seguretat ciutadana, les coses no pareix que hagen canviat massa i la nostra llibertat per a gaudir d’El derecho a la ciudad –reivindicat per Henri Lefebvre– s’ha vist retallada per a aconseguir la convivència? Vull recordar que per a aquest filòsof francés a gent hauria de ser ama de les ciutats, per a convertir-les així en “l’escenari de trobada per a la construcció de la vida col·lectiva”.

Afortunadament el carrer segueix ací i determinats col·lectius d’arquitectes, artistes i ciutadans en general en reivindiquen l’ús: des de les manifestacions del 15M (escarnis inclosos) fins als moviments de participació ciutadana, passant per determinats artistes urbans que han pres els murs abandonats de la ciutat ruïnosa com a espais de llibertat...

Perquè no hem d’oblidar que en l’origen del grafit està l’acció i l’apropiació de l’espai urbà, que és de la col·lectivitat. D’altra banda, estic convençut que determinades intervencions artístiques sobre els murs ruïnosos s’estenen més enllà del grafit. El mur, entés com a metàfora de la barrera que limita i fita l’espai públic, pot ser traspassat mitjançant la intervenció i es pot convertir en un canal de comunicació immillorable.

Traspassar aquest mur, trencar-ne els límits i estendre el missatge mitjançant aquella apropiació momentània suposa, d’altra banda, una forma intel·ligent d’obviar les restriccions imposades i avançar així en la senda de construir la ciutat des de baix: denunciant els excessos del poder i subratllant el valor de les xicotetes coses quotidianes, aquelles que haurien de fer possible els ciutadans amb les seues reivindicacions.

Doncs bé, arribats a aquest punt, voldria fer una xicoteta reflexió sobre el contingut d’aquesta publicació: il·lustrar el vandalisme mitjançant el dibuix d’unes figures innòcues en un mur vell de Vila-real no deixa de ser un acte reivindicatiu que invita a la reflexió en defensa dels interessos generals; però no oblidem que, com diria Magritte, “Ceci n’est pas” un acte vandàlic, és tan sols la seua representació... i la interpretació és lliure.

Els murs pintats tenen, al meu entendre, valor d’obres d’art
i com a tals han de ser revolucionaris (capaços de remoure consciències). Escif sol dir que el més important de les seues pintures és el que no es veu directament als murs. El fet important és l’observador: la persona que enfront del mural té la voluntat de veure més enllà de les imatges (grafits) i, amb independència de la qualitat de les formes dibuixades, és capaç d’interpretar-ne subjectivament el rerefons. Perquè l’important del cas no serien les imatges, sinó qui les observa.

Per a acabar, i recordant novament Magritte, els diria que les imatges que el lector té entre les seues mans no són grafits, només són el registre visual de la mirada de l’artista a través de la fotografia dels seus dibuixos i, per tant, estan subjectes a la valoració subjectiva dels seus observadors.

No els parlaré més de l’obra d’Escif: tan sols els invite que passen, miren i, si és possible, vegen.

Íñigo Magro de Orbe. Arquitecte