«Busque calma per a tractar de trobar una Vila-real més natural. Passege pel riu Millars i em crida l’atenció el so de les gavines i el so profund que genera una séquia subterrània que recorre l’interior de la muntanya. Trobe un túnel, sembla natural amb un tram minat, un tram excavat en la roca, una construcció, una séquia. El travesse i em porta a l’inici del projecte». 

María Esteve Trull, 2024

Escriure sobre els processos i la producció creativa de María Esteve és posar de manifest que la visió de l’artista es nodreix de tot el que l’envolta, del que ha viscut, del que coneix, i també del que li queda per conéixer. Els territoris explorats, i els inexplorats, són la principal motivació en els seus processos de creació.

En el viatge artístic en el qual porta temps immersa María, una de les etapes on es deté és en el territori de la Plana, a la ciutat de Vila-real, una vila que conserva el sabor medieval de l’antic recinte emmurallat, amb quadrícules i séquies que conviuen amb l’entramat industrial de fàbriques. En aquest entorn desconegut per a ella no és aquest rumor a industrialització el que li interessa, sinó el clam de la naturalesa, la calma d’un altre temps. En la seua cerca pel silenci passeja pel riu Millars, descobreix sons d’aus i d’aigües. Sent el so profund de l’aigua subterrània, s’hi submergeix i ja pot iniciar el seu viatge, s’encamina a través d’una antiga séquia, recorre hortes, alqueries i els meandres del riu en el seu camí cap a la mar; allí en la desembocadura, en la confluència d’olors i sabors, de l’aigua dolça i de l’aigua salada, María troba el seu lloc, construeix el seu itinerari íntim i pròxim. L’emoció l’envaeix, la seua curiositat la guia. 

La dimensió natural i cultural del paisatge es posa de manifest en els frottages que María obté dels murs de pedra, els arbres o les plantes, els registres d’elements del territori són els que ho representen. Amb la seua actitud respectuosa, escrutadora i immersiva conquista territoris llunyans com l’illa de la Reunió, i altres més pròxims de la nostra geografia, els conquista perquè els pren per a nosaltres, ens els aproxima mitjançant registres de tota mena. Es banya en les aigües de l’illa per a comprendre rituals i crear els seus propis, i igualment es banya en les conques seques dels nostres rius, s’hi submergeix per a prendre testimoniatge, es converteix en testimoni que ens porta el relat del que resulta rellevant a la seua mirada, una mirada atenta, sensible i creativa. A posteriori, ja en el seu estudi, indaga sobre la millor manera d’elaborar un relat amb ells, sobre com escriurà la història viscuda. Es podria dir que María, en les seues incursions en el paisatge va arreplegant records, com les pedres, les petxines o els fragments de ceràmica i vidre erosionats que arrepleguem en alguns dels nostres passejos i, ja a casa, decidim si els volem mostrar i com fer-ho. Potser el que els confereix més interés siga la manera en què els agrupem, o com els presentem. En aquest sentit és l’espai de l’estudi, des de la seua càlida llum i silenci seré, el lloc en què l’artista assaja la manera d’articular les peces, de generar diàleg, explorant les maneres en les quals podrien ser instal·lades, manejant-les com a peces d’un puzle que encara no té una imatge definida. 

María es converteix en narradora d’experiències del territori, en exploradora del present que no permet que s’oblide el passat. Les seues obres conten el que està veient i vivint ara, però també el que abans va ser o va haver-hi en aquest territori, per a això el recorre físicament i també recorre la seua història estudiant documents o conversant amb els qui ho habiten. Els seus relats i narracions, visuals o audiovisuals, parteixen de l’experiència: de tocar, olorar i escoltar la terra, les aigües i els elements vegetals. Els recorreguts a peu, descalç de vegades, inclouen el temps necessari per a deixar-se penetrar per les emocions que sorgeixen en la prospecció, per a delectar-se, per a identificar-les i processar-les, és el que determina que l’artista fixe la seua mirada en un element que decideix registrar amb els seus toscos trossos de grafit, de vegades ho fa sobre papers, altres vegades és la tela la que suporta aquesta petjada de la història.

Amb aquestes eines en la motxilla va registrant el que sent pel camí, trau a la llum la història del lloc, revela el depòsit del temps, temps dispars i no lineals, d’arqueologies i memòries compartides. Aquestes reflexions sobre el paisatge viscut es visualitzen en dibuixos, en frottages, en papers o teles que van configurant un mapa del territori, que en realitat reflecteixen la imatge del seu mapa mental, de la seua imaginació creadora que descobreix la construcció de mons nous, una versió sentida d’allò que ha trobat, un paisatge emocional que ens contagia dels sons, de les olors i sabors, del color i les textures de la naturalesa sentida.