Del 6 de febrer al 17 d'abril

Dimarts i dimecres de 17 a 20 h.

Dijous, divendres i dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20 h.

Dilluns, diumenges i festius tancat

Mario Mankey (2021)

Antropoceno Alfa

Al llarg de milions d'anys de vida al nostre planeta, capes i capes d'esdeveniments geològics s'han anat acumulant de la mateixa manera que en un llenç se superposa el pigment. En aquest sistema, és l'últim estrat el que es fa present i explica els anteriors. Aquest últim sediment és el que ens revela en quin moment estem de la nostra existència.

Els geòlegs coincideixen a denominar a aquesta capa, l'actual, Antropocé, que precisament es caracteritza per l’impacte global significatiu que les activitats humanes han tingut sobre els ecosistemes terrestres.

Des de l'explosió de les bombes nuclears al Japó per part de les forces aliades, que van marcar el final de la Segona Guerra Mundial, l'home ha pensat que podria controlar-ho tot, que el potent vehicle vencedor mai se n'eixiria de la carretera i que mai faria falta afluixar l'accelerador.

Vivim una crisi que rau en el model patriarcal de masculinitat. Un segment d'humans perpetuen les seues regles sense pensar en la responsabilitat que tenim respecte a com ens relacionem amb el nostre planeta finit. El poder ha sigut el centre de la nostra societat durant segles. Els governs passats han estat bàsicament dominats per homes. Per això, molts dels nostres problemes avui dia són símptoma d'un món dominat per la masculinitat. Una altra gran part de la humanitat, fins i tot estant composta per múltiples opcions de viure el seu gènere o directament sense reconéixer-se en aquest, han acabat renunciant a aquesta actitud masculina destructiva i dictatorial, però han obeït, tancant els ulls.

Amb els paradigmes de la imposició de la força del mascle alfa sobre la resta, opulència, múscul i poder, ens trobem constantment competint per a algú o alguna cosa. La societat ha fomentat una cultura de guanyadors gràcies a l'ús de la força. Podríem imaginar-nos un món creat per les minories oprimides? S'enfocarien a la cura, el respecte i l’equilibri, i no als diners i a la fama? El futur del nostre planeta continuaria sent el mateix?

Mario Mankey, en la sèrie de treballs «Passado infinito, futuro caduco», es dedica a analitzar un futur amb data de caducitat. Aquesta perspectiva es fonamenta en l'estudi del seu entorn més pròxim i obté certs axiomes de funcionament que es poden extrapolar fàcilment a un escenari més vast. Tanmateix, en altres ocasions, ens deixa albirar pinzellades d'esperança per a l'equilibri de la nostra espècie, com en la sèrie «Hechos y deseos desde el Antropoceno».
En totes les obres s'aborda la contradicció, tan intrínsecament humana, deixant entreveure els comportaments fruit de la inèrcia genètica i la capritxosa conformació de l'individu per l'entorn. En definitiva, la lluita entre desig i realitat.

Destrucció i solapament, consciència i inconsciència, càlcul i improvisació, orgànic contra sistemàtic, artificialitat i instint, són alguns dels grups de conceptes antagònics amb els quals juga l'artista, de vegades frivolitzant, unes altres ironitzant. Mitjançant l'ús de figures o gestos, tot això està present en cada peça portant la contradicció com a estendard i tractant de fer una crònica de la nostra essència tot emmarcant-la en el moment i escenari en el qual vivim. La creació, necessària per a redimir l'angoixa i començar el diàleg amb l'espectador, es materialitza afrontant una pintura, una escultura o qualsevol altra disciplina. La peça simplement és el desencadenant per a manifestar el concepte i comunicar-lo de la millor manera possible.

Tancar els ulls no és suficient. Encara que els tanquem molt fort i desitgem intensament que no ocórrega, ens enfrontem a la fi del món segons el coneixem. És possible que ni posant el fre de mà a última hora ho puguem evitar.
Queda menys per a conéixer el significat de la nostra existència?